En aquest moment del nostre segle sembla evident que la dona s’ha mogut de la fotografia masclista de mestressa de casa perfecta. Però el monòleg de Jennifer Tremblay, dramaturga canadenca, sembla dir-nos el contrari a la boca de la Laia Marull; després del seu pas pel Teatre Lliure s’ha instal·lat a la Sala Villarroel dirigida per una actriu que ja ha interpretat en els escenaris aquest monòleg, Jennifer Tremblay. Un text dramàtic de frases breus que és tota una denúncia del paper de les dones en la societat del benestar. La dona que frega els plats i s’ocupa dels nens mentre que el marit s’ocupa dels pneumàtics d’hivern dels cotxes.
El monòleg explica la història d’una dona mare de tres nens casada amb el seu company de vida que obsessivament escriu llistes. Es fa llistes a manera de bones intencions com quan arriba final d’any i tots volem canviar de vida i ens fem uns propòsits que mai complim. En aquestes llistes interminables apunta sistemàticament tot el que ha de fer, el que ha fet i el que no ha fet, el sarcasme i la ironia són un riu que recorre subterràniament aquest text: arreglar pantalons, trucar a una amiga, anar al supermercat, portar els nens a l’escola bressol, planxar la camisa negra, inscriure els nens al club de natació, encarregar cortines, comprar llet, pagar amb targetes de crèdit, comprar regals, descongelar el pastís de sucre, repassar els botons, anar al dentista, comprar bolquers per als nens… Intenta ser precisa i rigorosa en les seves llistes, autoexigint-se constantment.
Dimecres és el seu dia, quan es veu alliberada dels seus propis fills i pot tenir tot el temps del món per a ella mateixa. Ha abandonat la gran ciutat i s’ha mudat a un poble en el camp on es troba amb Caroline, mare de cinc nens petits. Caroline és una dona honesta que adora aquest tipus de vida de mare feliç. Aquesta veïna que és com un salvavides que se li llança al coll, en un principi la protagonista no vol el salvavides, l’odia amb totes les seves forces, però els esdeveniments la portaran a necessitar-la com l’aire que respira. "La llista" tanca una gran història entre dues amigues, la història d’una bella amistat.
La felicitat sobre la gespa verda. La posen malalta. Aquesta és una mare insatisfeta, erma, vulnerable, amb un món interior amarg i cansada. Detesta casa seva. Odia el poble en què viu atrapada. L’obra té un punt d’existencialisme. Una dona condemnada al seu buit existencial. Sembla que tot és perfecte, però el terror s’amaga darrere d’aquest bucolisme, que té un punt de mirall quan la protagonista ho explica una tarda al cinema. La tragèdia de la pantalla no és més que el reflex de la seva pròpia asfíxia.
Des del primer moment vam descobrir com a espectadors el talent de Laia Marull, que ens arrossega a la compassió i l’humor i crea un personatge commovedor. Laia Marull es transforma completament en aquesta dona que batalla durant tot el monòleg amb ella mateixa en un exercici de mala consciència. Una dona i les exigències insuportables d’un model familiar que l’atrapa, en aquest espai amb música i imatges poètiques es mou aquesta dona amb coratge i covardia sotmesa als capricis del destí, incapaç de canviar-lo per ella mateixa.
