Diuen que mai és tard per estudiar perquè aprendre ajuda entendre la societat i a respondre a les seves demandes i exigències. Els joves d’avui dia saben que mai abandonaran la formació i que és imprescindible matricular-se en màsters i cursets si volen promocionar-se en el mercat laboral.
Un concepte relativament nou que les generacions de les dècades del 60, 70 i 80 han assumit de forma precipitada perquè la crisi els ha abocat a una realitat, on l’atur i les rebaixes salarials han fet trontollar les economies domèstiques. El futur està en l’aprenentatge permanent per a ells i elles.
Socialment s’accepta que si els homes estudien i treballen, poden “col·laborar” o “ajudar” a casa. Dos conceptes que no s’ajusten en aquest esquema quan són elles les que fan les dues coses. En aquest cas, l’organització és una mica més complexa. Sobre el paper existeix la igualtat de gènere, però a la pràctica encara hi ha molt camí per recórrer.
Homes i dones, iguals?
Les dades estadístiques ho avalen. Segons l’enquesta d’usos del temps de l’Institut d’Estadística de Catalunya (Idescat), les dones encara dediquen menys temps al treball remunerat que els homes i gairebé totes tenen cura de la llar i la família, per la qual cosa es dedueix que elles organitzen la seva vida laboral en funció de les seves exigències familiars i del treball domèstic.
Ara bé, els reptes hi són i són moltes les dones que superen les fites marcades per prosperar a la feina a la recerca d’una major inserció laboral que, en altres temps, l’hi era negada quan es convertien en esposes i mares.
El segle XXI exigeix els ciutadans adquirir nous coneixements, destreses i habilitats per donar resposta a les demandes laborals. Per això són moltes les dones que estan altament motivades per matricular-s’en en màsters, graus o especialitzacions diverses.
Són mares que han tingut la força necessària per tornar agafar els llibres, fer treballs en grup, estudiar, superar els exàmens i conviure amb companys que poden ser els seus fills, en detriment de gaudir del seu temps lliure, de tenir més estones per a la família i també, més hores per dormir.
Una realitat invisible
Les universitats més properes, com la UAB i la UPC, no tenen estudis estadístics que corroborin aquesta realitat ni dades segregades amb les variables específiques de mare, treballadora i estudiant. Tampoc l’Ajuntament, ni des de l’àrea d’usos del temps ni des de polítiques de gènere. De manera que és una realitat tant quotidiana com invisible i, en conseqüència, difícil d’analitzar.
A Terrassa, el col·lectiu de dones d’entre 40 i 52 anys sumen 21.461 persones. Els nivells d’instrucció de les franges d’edat que van dels 40 els 54 anys responen: primer, el grup que té ESO, Batxillerat, Graduat Escolar, EGB i primària completa; segon, les que tenen certificat escolar o l’educació primària o l’EGB sense acabar; tercer, les que tenen el COU i el BUP; quart, les que són llicenciades universitàries, arquitectes o enginyeres superiors; cinquè, les que tenen el primer grau d’FP i, en sisè lloc, les que són diplomades en escoles universitàries.
Són dades extretes de l’Anuari Estadístic del 2015 on es constata que només 385 dones tenen doctorats, estudis de postgrau o especialització per a la llicenciatura. Realment, el bagatge professional i l’interès intel·lectual aboca, tot sovint, les dones a agafar els llibres i adaptar-se a l’ús de les noves tecnologies en l’ensenyament.
La Sílvia Magaña, farmacèutica, ho defineix prou bé quan afirma que “l’edat no és un impediment per formar-te i seguir estudiant. Ans al contrari. Per a mi ha estat com l’endorfina que et dóna la felicitat per continuar fent coses”.
Fer-se gran és no parar mai
És una opinió que s’avé amb les paraules de l’escriptor i periodista Ignasi Aragay: “Fer-se gran és assumir la idea que ja mai no podràs fer tot el que somiaves, cosa que et farà valorar més el que aconsegueixis fer. Fer-se gran és no tenir pressa, però no parar mai. Fer-se gran és prendre’s a un mateix menys seriosament. És llegir més, pensar més, recordar més, riure més i, sobretot, estimar més.”
Un concepte que es complementa amb la de la pedagoga, Amparo Sota, quan afirma que “la formació permanent és un factor decisiu per a l’actual societat, un factor bàsic per igualar les oportunitats i propiciar la cohesió social, que és un element essencial per construir comunitat i per generar qualitat de vida”. Una opinió plasmada en un article publicat el 2015, que analitzava el perquè del retorn de la gent gran a la universitat.
A Espanya hi ha una llei de conciliació des del novembre del 1999 i el Pla Concilia des del 2005 per al funcionariat de l’Estat, a més d’altres actuacions promogudes pels governs autonòmics. En aquests moments, s’està analitzat el sentit d’una paraula que intenta sumar esforços per tirar la feina endavant.
Reduir les hores de feina, amb la rebaixa salarial corresponent, per tenir cura dels fills, la gent gran o els discapacitats, és una gratificació personal. Tot i que ara comença a ser força normal que la mare es faci càrrec de l’atenció dels fills i, alhora, dels pares o sogres a mesura que es van fent dependents. Un rol que fan més elles que ells.
Família i/o treball
En aquest sentit, són elles les que tenen sovint el dilema de no voler deixar la feina en ser mares o no voler deixar de ser mares per poder mantenir una feina o tirar endavant un projecte personal.
El temps de treball remunerat és bàsicament masculí, mentre que el treball domèstic i familiar és femení. L’augment de treball remunerat de les dones no s’acompanya d’un increment del temps de treball domèstic i familiar masculí, per la qual cosa afegir una feina complementària més, com és l’estudi, el dia a dia de les dones és una tasca que fan un col·lectiu bastant reduït.
A l’estudi “Mares sobrecarregades, d’Albert Julià i Sandra Escapa, de la Universitat de Barcelona (UB) i l’Institut d’Infància i Món Urbà (CIIMU), consta que a Catalunya el percentatge de pares que dediquen més de 15 hores setmanals a les tasques de la llar està entorn el 12%, i encara que els pares hi estiguin involucrats, les mares segueixen dedicant una proporció més elevada de temps en aquestes activitats domèstiques.
Una de les conclusions avança que si les maternitats i paternitats emergents més cooperatives tinguessin un efecte “contagi” potser a mitjà o llarg termini ja no les practicarien una minoria. Perquè fos viable caldria que anès acompanyat de polítiques públiques i d’un mercat de treball orientat a l’equitat i a la conciliació de la vida familiar i la laboral.
Mentrestant, cal tocar de peus a terra. La Rosa Morera ho té molt clar. “Cal que les mares que treballen treguin temps d’allà on puguin per sentir-se realitzades. Som moltes les que vivim el dia a dia donant tot a la família, la feina i els fills i ens oblidem completament de nosaltres. Acostumem a passar a un segon terme sense adonar-nos-en”. Potser per tot això, cal viure amb intensitat cada instant, posar-se fites i superar reptes. El temps és molt més que complir un horari fix.
L’organització
Amb ajut i disciplina. Ser conscients de la realitat que ens envolta és fonamental per tal d’organitzar molt bé el temps i saber que qualsevol estona és bona per estudiar.
►1/Agenda i llista de prioritats. Pot ser física o electrònica, però és fonamental per enumerar les tasques del dia a dia per ordre de prioritat. Estudis i feina va per endavant. Són tasques personals i intranferibles. És recomenable fer-ho a una setmana vista, per tal de tenir temps de reacció davant de qualsevol imprevist de darrera hora.
►2/Aprendre a delegar. Les dones acostumem a dir que els homes “ajuden” o “col·laboren” a casa. L’agenda d’una família amb nens inclou una sèrie de tasques invisibles, que les mares ja saben i assumim, però que molts pares no tenen present. Per a les dones que treballen i estudien, això no ha de ser una excusa. Han de delegar.
►3/No buscar la perfecció. Donar el 100% a tota hora i en tot moment és inasumible. Les circumstàncies personals, familiars i laborals no són comparables a la dels joves estudiants, com tampoc ho és la capacitat d’aprenentatge. No obstant això hi ha una gran motivació, que està vinculada a l’esperit de superació que augmenta quan s’assoleixen els reptes.
