Només un partit en el seu punt més àlgid d’autodestrucció es podia permetre el luxe de presentar, com a candidat a les últimes eleccions generals, un personatge que no tan sols no havia posat els peus a Catalunya durant els darrers 3 anys sinó que havia calat foc, via twitter, a qualsevol rostoll que fes olor de catalanisme i que s’havia mostrat absolutament contrari a qualsevol mena de singularització de Catalunya en el conjunt de l’Estat. El fet que no volgués a la seva llista algú com Pere Navarro per ser massa catalanista (!) dóna idea de quina mena de Catalunya, i quina mena d’Espanya, té al cap Carme Chacón. Una idea d’Espanya i de Catalunya ben defensable, encara que prima com una orella de gat, però no per un candidat del PSC sinó de Societat Civil Catalana.
En aquesta ocasió, Chacón ha plegat cinc minuts abans que la fessin fora o perdés unes primàries contra el primer que gosés plantar-li cara. I ho ha fet sense donar cap mena d’explicació convincent, ni coherent, la qual cosa diu molt de la seva manera de fer política i d’estar en la política. Com també va dir molt d’ella i de la seva manera d’entendre la política la fugida a Miami que va protagonitzar a mitja legislatura. Que després d’aquell episodi es tornés a presentar com a candidata i que els jerarques del PSC -els quatre o cinc que queden- li ho acceptessin també diu molt de l’estat terminal del partit que ella diu defensar i estimar tant. Fa estona que busco una paraula per definir políticament Carme Chacón i només me’n ve una al cap: cursi. Sí, definitivament és això, el pensament polític de Carme Chacón, i bona part de la seva acció política, és d’un cursi que esparvera! Bon vent i barca nova, doncs. Però em temo que s’equivocarà qui la doni per amortitzada tan de pressa. La gent que té una ambició política tan descarnada com la seva sempre troba la manera de tornar.
Sembla que es dóna per fet que la seva substituta serà Meritxell Batet, persona d’un gruix intel·lectual considerable i d’un pensament polític bastant més elaborat que el de la seva antecessora -de ben jove ja va ser directora de la Fundació Carles Pi i Sunyer. S’hi guanyarà molt amb el canvi, és evident, però em fa l’efecte que el PSC no sortirà de pobre. Encara que en la seva etapa barcelonina Batet s’hauria pogut adscriure a allò que es va anomenar "el sector catalanista del PSC" em temo, i és només una intuïció, que mentalment està molt lluny d’aquells dies perquè en la seva etapa a Madrid no s’ha distingit precisament per voler-se crear un perfil catalanista. Per dir-ho d’una manera clara, no veig Meritxell Batet defensant un grup propi per al PSC a Madrid, ni la veig defensant un referèndum pactat amb l’Estat -una cosa que el PSC de no fa pas gaire tenia com a assumida-, ni tan sols la veig, a aquestes alçades, defensant el federalisme asimètric maragallià. I amb aquest posicionament -ja dic, suposat, potser ens endurem una agradable sorpresa- ni ella ni el PSC trauran el ventre de pena, electoralment parlant. Ara, això sí, qui els vulgui votar no ho haurà de fer amb la resignació malenconiosa de fa sis mesos.
