El Gran Teatre del Liceu ret homenatge a Plácido Domingo en el 50è aniversari del seu debut actuant en tres de les funcions de "Simon Boccanegra", de Verdi. El muntatge espectacular amb portes de vidre gegants revisita el moviment romàntic que reclamava una boca de llibertat en una societat europea miop que mirava cap a un altre lloc. La primera guerra carlina porta a Espanya el desig de llibertat, busquen rebel·lar-se contra l’absolutisme monàrquic. Els artistes europeus fomenten una creativitat lliure, el concepte de la creativitat sense limitacions, sense regles i sense la raó que tanquen en un bagul. Una elit el 1834 s’embarca en aquesta Espanya que busca la creativitat artística progressista enfront d’un país endarrerit de xaranga, pandereta i sagristia, com deia Antonio Machado. En aquest brou de cultiu apareix Antonio García Gutiérrez, que escriu diverses peces teatrals, "El trovador", "Simon Boccanegra", que després van ser adaptades pels llibretistes a les composicions musicals de Verdi.
La versió original d’aquesta òpera va ser estrenada al teatre La Fenice de Venècia el 1857. En aquell moment a Itàlia es vivia un fort patriotisme, moltes de les seves obres són exaltacions patriòtiques i nacionals. La desmesura, l’exageració i la desraó sense atendre a raons i la idea que el destí o la fortuna són els propietaris del cavall de les nostres vides dominen en totes les creacions del moment. L’amor és erotisme però arriba a la seva major plenitud amb la mort. L’heroi sempre porta la dissort amb si, el cas que ens ocupa quan sembla que recobra la felicitat per retrobar-se amb la seva filla perduda resulta que és enverinat i pateix una mort lenta i cruel. El destí és una força inabastable per a qui no serveix de res la voluntat humana, com passava en la "Força del destí", del Duc de Rivas. Simon Boccanegra complirà el que està escrit a les estrelles.
Aquesta és una d’aquelles obres que mostren l’aventura fosca i romàntica que és la vida, amb les seves certeses i les seves contradiccions. El poder i l’odi, un odi fanàtic que trobem avui dia en les campanyes electorals, un odi antic, la recerca de la justícia en una història teatral que torna a carn la música de Verdi, gran i complexa, donant una vessant universal a l’element dramàtic de l’òpera, cal escoltar en aquesta òpera la música, per commoure’ns i emocionar-nos amb la veu femenina de Barbara Frittoli en una Amelia brillant.
En acabar l’òpera un té a la boca un gust a solitud i desesperació, una de les últimes frases diu que el destí de l’ésser humà és el plor. El macabre com a valor d’aquesta òpera en la qual la fatalitat ens diu que el mal se sembra i es recull. L’amor, en aquest cas d’un pare cap a la seva filla, aconsegueix la seva plenitud en la mort. La felicitat és una pura quimera, mai s’aconsegueix davant l’única taula de salvació que és la llibertat, ja sigui la del bucaner o la del pirata en aquest mar tumultuós que és la vida.
