Quan parlem de bilingüisme al Principat, sovint s’embolica la troca. En aquesta matèria, haver de suportar -els darrers anys- la nefasta política educativa del PP treu tothom de polleguera. Amb això, no vull pas assegurar que la gestió del govern Pujol fos per emmarcar. També trobaríem elements i formes qüestionables.
Aquesta afirmació pot semblar agosarada. Conec gent, però, que -a partir d’una premissa sovint intransigent- es va allunyar -per sempre- de tot interès per la nostra llengua. A tall d’exemple: quan un pare prohibeix quelcom a un fill, sovint aquest acaba per girar-se’n en contra. Encara que només sigui per dur-li la contrària.
Amb el títol de l’article, trec un tema que sorprendrà molta gent. Si més no, pel fet que prové d’un costum castellà ben insuls. Alguns defensen que qui no col·loca la "i" entre cognoms gairebé no té denominació d’origen. Que li manca legitimitat. Quina bajanada!
La tradició mil·lenària catalana marca l’ús d’un sol cognom. L’ús dels dos fou un invent castellà. Ací, es va introduir l’any 1872, arran de l’inici dels registres civils (d’acord amb la llei de 17 de juny de 1870). Durant el segle dinovè i bona part del vintè, van ésser pocs els catalans que utilitzaven dos cognoms. La tradició, llavors, pesava molt.
La conjunció copulativa entre cognoms té un origen castellà. Allà, ho va introduir l’aristocràcia. Nosaltres no vam fer altra cosa que importar el costum. Mal que els pesi a alguns. Als segles setzè i dissetè, la vanitat nobiliària provocà acumular cognoms de la nissaga. Es va imposar la "y" per distingir els d’origen patern dels del matern. L’ús (inicialment nobiliari) no trigà gaire a estendre’s per tot Castella. El liberalisme del segle dinovè representà la decadència d’aquest ús. Tant fou així que desaparegué al llarg del vintè.
Paral·lelament, es començà a adoptar el mateix per part dels catalans de llinatge. El que, més tard, coneixem com a petita burgesia. El canvi de "y" per "i" fou norma ortogràfica d’en Pompeu Fabra (1913). No es va normalitzar, tanmateix, fins a la República.
A partir d’aquesta teoria, em temo una ma-la percepció. En moments de forta tensió política, pot passar que molta gent de la ceba nacionalista ho entengui com a punt de conflicte. Per a gent tancada, tot allò que fa olor de castellà podria esdevenir malaltís. Tant se me’n fot! És una simple curiositat.
Que ningú no em mal interpreti. Val la pena que la gent ho conegui. No vull afegir llenya al foc. No hi té res a veure. Parlar de teoria sobiranista, federalisme, independència, tercera via, pacte fiscal o temes similars són figues d’un altre paner.
Pot agradar o no. Ja n’hi ha prou, d’interessos rebuscats. Només cerquen l’etern enfrontament i la picabaralla entre els d’ací i els d’allà. Ja sigui en matèria política com esportiva o cultural. És el cas de gent amb poca amplitud de mires.
Cal aprendre a conviure. Hem de respectar les tradicions alienes al nostre país. Tot el que ajudi a complementar cultures és bo per al progrés comú. O no?
Fins i tot en el cas que ens ocupa. Prou trivial com per treure-ho de context. Algú ho havia de dir. Mentrestant, que cadascú carregui el seu mort !.. En castellà dirien allò de "que cada palo aguante su vela"… Al cap i a la fi, ací no val allò del campi qui pugui.
