Em trobo darrerament que alguns polítics em diuen que estan farts del tacticisme polític, del regat en curt. Efectivament, sembla que el tacticisme no pari de créixer davant la dificultat d’afrontar la complexitat. A més càrrega ideològica, més tacticisme. A més superioritat moral, més tacticisme. A més retòrica classista, més tacticisme. A menys criteri personal, més tacticisme. Aquesta política s’ha convertit en un joc que toca molt tangencialment la realitat. Entenc perfectament aquella gent que està en política per donar un servei als ciutadans i que és prou cabal com per no creure en veritats absolutes i tenir un cert criteri personal, que els avorreixin aquestes maneres tan menors de fer política.
La política catalana i la política espanyola són un poema. La política europea passa moments molt baixos. L’esperpent electoralista dels Estats Units amb personatges com el Trump fa més por que gràcia. El procés d’impeachment al Brasil denota una qualitat democràtica molt feble. Lògicament, amb aquest panorama, no és estrany que en la política local hi hagi grups que s’abonin al populisme més antic, intentant colar com a noves retòriques plantejaments polítics que són vells com l’anar a peu. I és que per Twitter es poden dir coses molt d’un altre temps. Hi ha grups que van accedir a l’Ajuntament i no han enganyat ningú, són fidels al seu marc ideològic radical, impenetrables per qualsevol complexitat que no coincideixi amb els seus axiomes. Tenen bons i dolents, ells són els bons. Però altres grups amb narratives més transversals sap greu que hagin caigut en lògiques d’una radicalitat estrafeta i unes formes innecessàries. Hi ha gent que fa discursos i arriba un dia que aquests discursos són la seva pròpia presó mental. Deixen de pensar res que no encaixi amb les seves paraules que cada cop són més inflamades i menys coincidents amb una realitat complexa. En aquest context no ens ha d’estranyar que cada cop es projecti més gestualitat buida de contingut i costi més governar les coses importats. Tampoc és estrany que en algunes reunions presidides per criteris raonables es prenguin decisions que després en fòrums més públics es canviïn per raons de tacticisme partidista de la més curta volada. Llavors és quan fer política té poc a veure amb el bé comú i tot té a veure amb lògiques molt mediocres.
La gent que des de retòriques molt punxants pretén ordenar-nos tota la vida: el que hem de sentir, el que és moralment tolerable i el que no, el que hem de vestir o fins i tot el que hem d’usar per a les intimitats fan una mica de por. Volen conformar tota la realitat des de la política i això, en el segle XX, cada cop que ha passat, ha acabat en una dictadura i en l’empobriment general de les societats on aquests il·luminats han governat. La política és molt important però no tant com per abastar tota la realitat. Aquest ja era el debat dels anys trenta del segle passat i alguns el volen tornar a reeditar.
La política viu també les conseqüències d’un món que canvia, en què la revolució en la comunicació i la transparència total han imposat noves regles. A aquests canvis cal sumar l’impacte de la crisi econòmica i la ceguesa d’alguns en no saber aturar l’augment de les desigualtats. Si hi afegim que a Europa l’Estat del benestar viurà moments molt crítics per l’increment dels costos del sistema de salut (molt més eficaç i molt més car), pensions (la gent viurà molts més anys) i pel descens de l’ocupació real (això quan encara l’impacte de la robòtica és molt baix) i de la constricció fiscal, ja tenim la complexitat servida.
No sé què ho fa que els polítics que es cansen més del tacticisme i la política d’aparador siguin aquells que menys necessiten la política per viure. Però, sincerament, em preocupa que es cansin. No hi ha cosa pitjor en una empresa que els mediocres prenguin el control dels mecanismes de contractació. I no hi ha cosa pitjor en política que els tàctics prenguin el control de les decisions polítiques. Necessitem gent de talent, amb criteri propi, capaç de superar aquest empatx de tacticisme.
