El pintor Patrick Subirats exposa el seu darrer treball -"Males herbes"- a la galeria Espai d’Art. Dijous passat, en relació amb l’exposició es va celebrar un acte de maridatge entre art i psicologia, una tertúlia molt profitosa amb l’artista, el degà del Col·legi de Psicologia, Josep Vilajoana, i el públic assistent.
Com és possible que aquestes plantes tan quotidianes, menystingudes, inspirin una línia creativa? Tal vegada aquesta és una de les genialitats de l’artista, convertir elements, en aquest cas oblidats, anònims, en obra creativa. L’artista crea a partir d’ell mateix, de les seves vivències i malestars. Ens ho explica en el text que acompanya l’exposició, ens fa partícips del seu procés creatiu. Admira l’enorme capacitat de resistència d’aquests éssers vius, creixen entre l’asfalt, les voreres, lluiten per sobreviure, ningú les ha plantat, les rega, les cuida i malgrat tot viuen i floreixen. Patrick Subirats relata com, camí del seu estudi, lloc de treball des de fa quinze anys, de sobte un dia aquestes plantes adventícies humils, orfes, li criden l’atenció, li parlen d’ell mateix, de la seva lluita per viure, per no defallir malgrat les condicions adverses. Les observa, les fotografia, se les endú a l’estudi i esdevenen un projecte de treball.
El nom de males herbes potser va néixer en el vocabulari dels que treballen el camp. Creixen a dojo en els camps de conreus, horts i camps de fruiters aprofitant l’aigua i l’aliment. Allí cal arrencar-les si no volem que minvi la collita, són el malson dels pagesos. Jaume Mitjans, un pagès vocacional, ens alerta que ens malfiem si en el camp de cultiu no creixen altres herbes, si aquella terra no s’omple de plantes espontànies , aquestes són un signe de fertilitat del sòl. La nostra societat també pot eliminar allò que no és productiu, entenent productivitat com allò que té un rendiment econòmic directe. Una mostra escandalosa és l’arraconament de les humanitats a l’ensenyament actual. Quan aquestes disciplines ajuden a obrir la ment, a afavorir la convivència, a humanitzar les relacions. La premsa diàriament ens informa de successos derivats de la manca d’aquests valors fonamentals a la societat.
En el treball clínic l’angoixa, les fòbies, les obsessions, els pensaments depressius, entre altres símptomes, també són resistents als intents d’apartar-los, suren i tornen a aparèixer. Els psicoanalistes treballem amb allò rebutjat, incòmode, amb el que és difícil de tolerar, tractem de donar-los un espai, tractem de descobrir quin missatge volen transmetre amb la finalitat que la vida s’enriqueixi. Freud en el seu llibre "El malestar a la cultura" ens diu que aquesta neix en la domesticació de la natura. La cultura reprimeix les tendències salvatges en pro d’una convivència, però mai es podran domesticar del tot. Si les lleis socials són molt restringents generen patologia perquè el gruix d’allò rebutjat creix i els subjectes troben poc marge per expressar-se.
Aquestes plantes adventícies no han estat del tot oblidades, les han estudiat, els han posat noms tan bonics com miosotis, pimpinella escarlata… Algunes són medicinals i fins i tot comestibles.
En els nostres carrers les veiem en les petites escletxes de les parets, voreres o bé a l’asfalt, una petita mostra de com la natura lluita per sobreviure.
La seva enorme resistència ha despertat l’interès del sector de jardins sostenibles, tal volta el futur, s’ han conreat espècies per fer parterres, omplir marges, aprofitant colors i formes. Són plantes adaptades al medi, fortes, viuen amb molt poques atencions. L’obra de Patrick Subirats les dignifica.
Segur que després de visitar l’exposició a l’Espai d’Art mirarem aquests éssers vius amb uns ulls diferents.
L’autora és psicòloga clínica. Psicoanalista
