En aquests darrers temps llegim i escoltem experts que ens parlen de recuperació econòmica, de sortida de la crisi. Les coses es mouen, sembla que a millor i, en temps d’estats sense govern i governs cercant un estat, tot és bo per fer una crida a l’optimisme. Les principals ciutats, i el país, fan del desenvolupament econòmic, de la creació d’ocupació i de la competitivitat territorial i econòmica el centre de les seves polítiques i estratègies per portar inversions i noves empreses al territori, intentant crear grups d’alta tecnologia i intentant atreure talent. Res de nou sota el sol.
En les properes setmanes i mesos ens inundaran de dades, estadístiques, comparatives que ens demostraran que el creixement és una realitat (l’economia creix!). Paral·lelament veurem com el percentatge d’atur no baixa al mateix ritme que creix l’economia i les desigualtats entre "rics" i "pobres" aniran en augment i començarem a veure amb certa perplexitat com, tot i que les coses sembla que van bé, la ciutadania, o sigui la ciutat, no ho veu ni ho viu igual. El que ja és ara una evidència es convertirà en un fet i la societat de les dues o tres velocitats serà una realitat.
Sabem, millor dit hauríem de saber, que el creixement present, però especialment el futur, se’ns farà visible en l’augment de les desigualtats i la política no en pot ser un simple espectador. És per això que el canvi de paradigma en la forma de pensar el desenvolupament econòmic, lluny de la competitivitat i el creixement, ha de dur la política local, també la nacional, cap a la recerca d’una prosperitat més inclusiva.
Per fer-ho possible, per generar ocupació i prosperitat econòmica per a tothom, ens hem de marcar objectius a llarg i a curt termini. Mentre que els objectius a llarg termini ens asseguren que la ciutat se centra en el creixement econòmic més permanent, els objectius a curt termini ens ajuden a controlar el nostre progrés al llarg del camí. Hem de fer un esforç important a posar els nostres ulls a "créixer des de dins" en contraposició a la contractació d’empreses d’altres llocs. Això es pot fer mitjançant la identificació de les indústries clau i amplificant el seu efecte sobre l’economia local en lloc de tractar d’imitar o, el que és pitjor, competir amb estratègies econòmiques d’altres ciutats que no ens porten enlloc. Ens hem de centrar a impulsar la nostra economia també a través del comerç i hem de donar prioritat a la inversió en recursos humans i habilitats. De fet, està demostrat que una mà d’obra amb talent és la clau per impulsar la innovació i l’avantatge econòmic posterior. Això es pot aconseguir mitjançant una combinació de formació permanent de la força de treball i d’inversió de les empreses en els seus treballadors amb els salaris més baixos.
Si parlem de Terrassa, és més que evident que la ciutat necessita recuperar el seu atractiu econòmic i financer, però alhora potenciar altres factors diferenciadors que la situïn com a ciutat del segle XXI: una ciutat propera a la ciutadania, amb serveis de qualitat, amb equipaments de benestar, neta, amb cultura, amb oci, etcètera.
Aquest nou model ha de pivotar en la qualitat de les empreses de la ciutat, que les tenim, i no en la precarietat laboral. El camí passa per potenciar el talent dels treballadors i treballadores per tal de poder donar resposta als projectes d’emprenedoria i als requeriments de les empreses de la ciu- tat. L’ocupabilitat és essencial en aquest procés global de rellançar la ciutat però, per a això, cal especialització i formació de qualitat.
En definitiva, a nivell local, hi ha una clara necessitat de canviar la lògica de les polítiques econòmiques del "creixement pel creixement" per un model més complex però més centrat en la prosperitat compartida i inclusiva. Encara hi som a temps.
L’autor és portaveu del Grup Municipal ERC-MES
