Fa uns quaranta anys, en Pere Portabella patentà un bon costum. Cada estiu, amb l’excusa d’un àpat, reunia el bo i millor de les classes VIP. La llista d’uns dos-cents convidats, la nodria -sobretot- gent dels rams polític, cultural i artístic. L’acte es va batejar com "el suquet de Portabella". El jardí de la seva casa de Llofriu (al Baix Empordà) es convertia -unes hores- en centre polític del país. Tot i que, uns anys més tard, es traslladà a Palau Sator.
En l’origen, era una reunió gastronòmica i de conspiració per part d’un grup d’intel·lectuals del PSUC. D’ací, justament, es passà a suc/suquet. Fina ironia.
A banda, el nom venia perquè el plat fort del menú el constituïa el brou de bon peix. Prioritàriament pescat a les platges de la Costa Brava. Tot plegat en un entorn encisador. Per clima, brisa i passat medieval. De fet, es distingeix perfectament un recinte emmurallat al voltant de l’antic castell de Palau Sator. Els seus orígens ens remunten a primers del segle X.
Quan ja era tot un clàssic -no se sap ben bé per què- el glamur s’acabà com el rosari de l’aurora. La postal política de l’estiu català es va anar esllanguint. Alguna cosa hi va tenir a veure la mort sobtada d’en Joan Carles Valero (Pitu), el popular cuiner que el preparava. Penso, tanmateix, que el ventall dels motius té punts foscos.
Fins que, si fa no fa un parell d’anys -en ple hivern-, un altre prohom benestant n’agafà el testimoni: en Lluís Conde, fundador de la companyia de caçatalents Seeliger & Conde. Ben a prop de l’altra trobada. Al Mas Anglada (de Fonteta), a uns set o vuit quilòmetres d’allà. Raó per la qual es va batejar com el Tec de Fonteta.
La temperatura climàtica hivernal era ben diferent. Tant se val. Es perseguia el mateix: copsar el punt exacte del sofregit polític català. Al caliu de pedres centenàries i arran d’una bona llar de foc, el peix donà pas al senglar (civet per suquet). Al cap i a la fi, també és plat típic de la zona.
Ben aviat, l’acte ultrapassà les barreres del partit. A l’empara de moviments polítics i culturals sorgits de l’antifranquisme, la represa de l’autogovern democràtic ho capgirà tot. Fins al punt d’assistir a un panorama polític inversemblantment curiós: CiU a la Generalitat, PSC als principals ajuntaments i PSOE (o, ara, PP) a la Moncloa.
Val a dir que era un ambient distès. Orientat a conrear ponts d’entesa entre el poder central i la plaça de Sant Jaume. Això em fa pensar -ara que tot està tan desmarxat- que ha valgut la pena recuperar-lo (aquest darrer dissabte). Essent el Parlament com una olla de grills, amb l’estómac ben alimentat les coses es veuen millor. De ben segur que, a la sobretaula, han fluït un bon nombre de propostes assenyades i de pes.
No hi ha dubte que el timing ha canviat. Em refereixo a la vessant política i a l’estrictament mediàtica.
Alguns dels assistents potser s’han preocupat més de lluir un cotxe senyorial i un vestit llampant que no pas del rerefons del menú.
Altres, derivades de la dèria sobiranista, pretenen imposar estils difuminats. Es perden en el fosc concepte d’una suposada transversalitat. Dic això quan gairebé tot apunta a repetir els comicis generals (el proper 26 de juny).
En qualsevol cas, feia temps que enyorava recuperar una tradició de paper cuixé.
