Tinc una teoria de pa sucat amb oli que no pretenc que sigui veritat universal. És una teoria sorgida de moltes hores de caminar per Sant Llorenç i la Serra de l’Obac, observant la gent i el seu capteniment. La meva experiència em diu que la gent que camina en silenci respecta molt més la muntanya. Expressen una forma d’estar diferent. En canvi, quan algú crida a la muntanya amb la mateixa intensitat que ho faria en una fira de festa major, trenca algun fil de la delicada harmonia natural. L’escenari no els afecta, no els canvia, no els importa i, per descomptat, ni es plantegen que els seus brams en aquell entorn són impropis. Si no respecten el silenci, és fàcil que no respectin ni la netedat ni els camins ni les plantes. El respecte a la muntanya es té o no es té.
És clar que no em refereixo a la gent que va a caminar en petits grups i comenten les seves coses i riuen sense trencar però aquest codi de respecte no escrit. Transitar per la muntanya no és com caminar per una cinta automàtica en un gimnàs, és buscar una simbiosi amb un escenari que a base d’excursions es va fent més intern, més profund i que acaba essent com una pàtria intransferible. El silenci és part d’aquest procés d’apropiació de la muntanya com a espai interior. Tampoc vull exagerar, ni donar la sensació que caminar per la muntanya és caminar per un temple sagrat, però sí reivindicar el silenci com el millor complement per caminar-hi i descobrir-la. Altra cosa és que un grup s’aposti en un prat i salti, jugui, corri, gaudeixi. Ho trobo fantàstic. No parlo d’això, parlo del caminar, del descobrir, de l’explorar. Aquí és on reivindico el silenci com a bon company de viatge.
Preferiria que hi hagués més consciència de coses que són molt molestes a la muntanya i concretament a Sant Llorenç i la Serra de l’Obac. Que potser no cal pujar en bicicleta cridant fins a dalt dels Plecs del Llibre ni aparcar cotxes ni motos a tocar de les seves roques inferiors esgotant els camins que s’enfilen des del Coll de Cabrafiga. Que els que es passegen en quad amb un soroll eixordador molesten seriosament tots els que busquen un espai natural amb l’única simfonia del silenci trencat pel cant dels ocells o una mica de fressa d’alguna bestiola. Que els que desafien totes les normatives i es passegen en motos per senders del parc ens agredeixen i ens incomoden. No crec que hàgim de reclamar una vigilància policial severa del parc però sí que hem de defensar una cultura que evidenciï que l’entorn natural és un espai on no tot s’hi val i on el respecte passa també pel silenci.
Per molt que amb el meus companys de caminades ens esforcem per traçar rutes poc freqüentades, de vegades no hi ha més remei que travessar algunes de les autopistes diumengeres on aspirar a un silenci raonable és quelcom inimaginable. El Camí dels Monjos per pujar a la Mola i el Camí de la Carena del Pagès que va de Coll d’Estenalles fins a la Mola són camins a evitar per a aquells que busquin una caminada compatible amb un entorn de calma natural.
Caminar en silenci permet llegir la muntanya i intentar resoldre els seus plecs capriciosos. Ajuda a assaborir els colors de les estacions i a capturar les olors del bosc. Ens permet interrogar-nos millor per aquestes restes de construccions o de feixes que ens indiquen com de diferent era la muntanya treballada en els segles anteriors o ens permet gaudir d’aquestes vistes estructurants que tenen al nord el Pirineu; al sud, el mar; a ponent, el massís de Montserrat, i a l’est, el Montseny.
Estem fent un ús intensiu de la muntanya. Cada cap de setmana hi accedim molts milers de persones i cal fomentar una cultura del respecte i una educació que permeti gaudir de la muntanya i totes les seves possibilitats. És bo mantenir aquesta ingenuïtat que caminar per la muntanya ens farà gent una mica millor. Finalment es tracta d’aprendre a respectar els codis de relació amb aquest escenari natural i espiritual en què ens hem reconegut tantes generacions de terrassencs.
Quan camino per alguns camins, recordo el meu pare i el meu avi i els seus ensenyaments i recomanacions. No recordo que haguessin cridat mai per la muntanya. Els recordo, això sí, gaudint-ne al màxim i compartint estones i mirades d’un cert èxtasi contingut d’aquell que sap que, encara que no miri la muntanya més bonica del món, mira la seva muntanya com un períme- tre espiritual que li confereix una identi- tat compartida amb molts altres que la descobreixen, la mimen i l’estimen en silenci.
