En un ministeri com el d’Interior, on es condecoren marededéus i el nacionalcatolicisme supura per tots els porus, només faltava que es nomenés comissari honorífic de policia un periodista, Marhuenda. Al marge que és patèticament surrealista nomenar comissaris honorífics (o ministres, o papes o reis), per molt legal que sigui, premiar amb aquesta mena de distincions el "compadreo" i l’intercanvi de favors esdevé un magnífic símbol de l’absoluta decadència moral de la casta que controla el govern espanyol. No actuen com un govern en funcions, sinó com un govern permanent, un govern "natural", que té tot el dret natural del món a governar, a manar, a fer i desfer, senzillament perquè Espanya és seva. No del govern, o no exactament, però sí de la casta que es considera propietària absoluta del país sencer. I se’ls nota, perquè a mesura que passa el temps es descaren més i estan una mica més desesperats, a dos pams de l’abisme, enfangats en la corrupció perpètua i omnipresent. En aquest context, el Ministeri de l’Interior sembla posseït per una mena d’àngel obscur, per una força diabòlica que només marxarà d’allà amb algun exorcisme poderós. Com passa amb Hisenda, on tenim una altra presència diabòlica: dos ministeris que fabriquen armes de destrucció a mida. Aquest és el drama, i no la condecoració de verges o de periodistes del règim. Han posat l’Estat sencer al servei d’interessos que no són en absolut ideològics, sinó purament de poder. L’Estat és seu, i per tant en fan el que volen: informes sense firma, clatellades fiscals que arriben sempre en el moment oportú, silencis calculats, mesures de pressió… És temptador, clar, ser ministre d’aquestes coses: saps de tot sobre tothom, o gairebé, i pots administrar aquest coneixement en benefici propi, com una arma temible. La por, com a instrument polític, és poderosíssima. I, si s’afegeix a la falta d’escrúpols, el resultat és explosiu: la demolició sistemàtica de l’Estat, ni més ni menys. Això és el que estan destruint dia a dia. Els interessa només el poder, a qualsevol preu. I a la resta això només ens porta a un lloc anomenat desastre. No apocalíptic, no, però desastre.
