Em va causar una sorpresa molt agradable, en llegir la butlla de convocatòria de l’Any Sant, comprovar que el papa Francesc citava sant Joan de la Creu, un dels cims de la mística i de la poesia religiosa. La citació és aquesta: "Al capvespre de les nostres vides serem jutjats sobre l’amor".
En aquest temps de Pasqua l’Església viu el goig de la presència en ella de Crist ressuscitat gràcies a la fe i els sagraments. Però aquest goig va acompanyat també d’allò que s’ha anomenat "una mística dels ulls oberts". Ulls oberts a les necessitats del nostre proïsme. La Quaresma, que ja hem deixat enrere, ha estat un temps per viure amb més intensitat l’Any Jubilar. Però també ho és -ho ha de ser- el temps de Pasqua. El Papa ha impregnat de sensibilitat social el Jubileu de la Misericòrdia i ens demana "realitzar l’experiència d’obrir el cor a tots els qui viuen en les més contradictòries perifèries existencials, que sovint el món modern dramàticament crea" (MV 15). És prou conegut el desig del sant Pare de portar l’Església a les perifèries tant geogràfiques com existencials.
Us convido a fer-vos la pregunta: quin lloc han d’ocupar els pobres i les perifèries en la nostra acció pastoral? El sant Pare els adjudica un lloc privilegiat en el Poble de Déu. L’opció pels pobres és una categoria teològica abans de ser-ne una de cultural, sociològica, política o filosòfica. Els pobres són els preferits de Déu, aquells a qui atorga "la seva primera misericòrdia", i aquesta preferència ha de tenir conseqüències en la vida de fe de tots els cristians. Inspirada en aquesta preferència de Déu, l’Església fa des del començament una acció decidida pels pobres. Com ho assenyalà el papa Benet XVI, aquesta opció "està implícita en la fe cristològica en aquell Déu que s’ha fet pobre per nosaltres per enriquir-nos amb la seva pobresa".
El Papa insisteix que serem jutjats sobre si hem estat misericordiosos amb els germans i germanes als quals podíem ajudar. I posa uns exemples que són de molta actualitat referits al nostre acolliment dels estrangers o al temps que dediquem a acompanyar el qui estava malalt o el qui estava privat de llibertat. També fa referència a les obres de misericòrdia espirituals: "Si ajudem a sortir del dubte que fa caure en la por i a vegades és font de solitud; si hem estat capaços de vèncer la ignorància en què viuen milions de persones, sobretot els infants privats de l’ajuda necessària per ser rescatats de la pobresa; si hem tingut paciència seguint l’exemple de Déu que és tan pacient amb nosaltres; finalment, si hem encomanat al Senyor en la pregària els nostres germans i germanes. En cada un d’aquests ‘més petits’ hi és present Crist mateix" (MV 15).
La visita pastoral a les parròquies és per a mi un moment privilegiat per constatar que un gran nombre de persones posen en pràctica les obres de misericòrdia: catequistes, voluntaris de Càritas, col·laboradors de diferents institucions d’acció social i caritativa, monitors que acompanyen infants i adolescents en la seva formació, persones grans o malaltes que resen i se sacrifiquen pels altres i un llarg etcètera. Una multitud de persones bones, generoses, entregades, que amb un treball discret i poc conegut socialment ajuden els altres en la seva formació, en el seu creixement en la fe i també guareixen les ferides dels més maltractats per la nostra societat. Que Crist ressuscitat sigui el seu sosteniment i la seva esperança.
L’autor és el bisbe de Terrassa
