Joan Soler i Jiménez (Terrassa, 1975) va descobrir la passió per l´arxivística quan va llegir “El Nom de la Rosa”, d´Umberto Eco. És llicenciat en història per l´UAB i té dues diplomatures: una en Lletres Llatines per la Universitat Pontifícia Gregoriana i una altra d´Arxivística, Diplomàtica i Paleografia, per l´Escola Vaticana. És l´actual president de l´Associació d´Arxivers i Gestors de Documents de Catalunya.
Tot un canvi anar del campus de l´UAB a la Universitat Pontifícia Gregoriana, a Roma?
Sí, però volia cursar la diplomatura en lletres llatines per tal d´interpretar la documentació antiga, sobretot, la d´època medieval. Són uns estudis que no s´imparteixen a Espanya. L´única escola que va existir va tancar el 1884.
En què volia treballar fent aquests estudis?
En un arxiu històric, ho tenia molt clar. En tornar, vaig fer un postgrau en documentació electrònica i preservació digital, per la qual cosa ara puc tractar per igual un document del segle X i un altre d´electrònic.
Llavors, ha aconseguit el seu objectiu treballant a l´Arxiu Històric de Terrassa?
Sí, a més és prou reconegut tant per la qualitat del fons documental com per l´equipament. Terrassa té una llarga tradició arxivística. Tenim arxiu municipal des del 1932, però la tradició arrenca de l´època de les Esglésies de Sant Pere, on vetllaven perquè els seus pergamins fossin conservats. A més, des de l´any 1237 tenim els llibres notarials, que són fonamentals per entendre com era la vila de Terrassa fins al 1800.
Hi ha molt interès ciutadà per conèixer la història local?
Hi ha per determinats temes. L´usuari ens demana i l´hem d´assessorar i informar perquè la documentació no és tan fàcil de llegir. Està en castellà fins l´any 1800, en català fins al 1700 , en mala lletra fins al 1500 i, a partir d´aquí, en llatí i amb lletres molt complicades.
Vostè pertany a la generació de joves marcats per la novel·la “El Nom de la Rosa”, d´Umberto Eco?
Absolutament. Em va impactar la història i l´autor. Abans dels 14 anys volia ser periodista i, després de llegir la novel·la, tenia clar que volia estudiar història. Umberto Eco presenta l´erudició d´una manera didàctica i molt agradable.
Un dels arxius més importants que tenim a Terrassa és el de les riuades del 1962?
Potser sí. El 2012 vàrem commemorar el 50è aniversari. Es va fer molta recerca i va aflorar molta documentació, amb publicacions que ja tenen l´esperit crític necessari. Els anys noranta es va estudiar com els diners s´havien redistribuït de manera desigual perquè es podia demostrar estadísticament. Però l´impacte social, la transformació urbanística i la crisi del model franquista per afrontar aquests creixements compulsius ja es poder treballar com cal.
Es van confirmar les sospites que els nens orfes van ser adoptats d´una manera no gaire clara?
La documentació ens dóna la certesa que podria ser veritat. Això sí, partim de la base que qualsevol acció fraudulenta no deixa rastre i que, en aquells anys, no existia una metodologia per adoptar. Era un acord entre privats. En tot cas, anaven al notari i donaven fe d´aquell intercanvi. L´arxiu té documents de peticions d´orfes.
S´han xifrat quants nens es van quedar sense família el 1962?
No, la quantificació és de les víctimes i mai sabrem el nombre precís. Encara ara s´han trobat documents a l´arxiu militar de Cartagena on consten que, dos mesos després de les riuades, es trobaven cossos al Mediterrani i a les illes…
Adoptar un nen els anys 60 i després d´un desastre com aquell era una acció de caritat…
Cert, no tenia un sentit de tràfic de nens. Vàrem sospitar d´una possible trama arran del cas dels nens robats perquè, ideològicament, tenia un funcionament paral·lel. Les adopcions no estaven regulades, però eren més sistemàtiques del que ens podem imaginar.
Quins documents guarden?
Cartes on es demanen nens petits i noies de 15 a 18 anys per treballar de minyones… Desconec si es van concedir les peticions, que venien de Catalunya, Espanya, França i Itàlia, principalment. Totes les missives eren revisades perquè tenen una anotació municipal. Havien de ser supervisades per l´alcalde de Terrassa i també pel governador civil.
Perquè no han sortit a la llum pública casos de famílies que van perdre nens, com ha passat amb els infants robats del franquisme?
Aquests nens si eren petits, no tenen consciència ni memòria, i molts es van quedar amb la família del poble. Les riuades van ser el setembre, els nens eren allà i ja es van quedar perquè els familiars de Terrassa van morir. Era habitual que en aquells anys la família se´n fes càrrec d´ells.
A hores d´ara encara reben peticions de nens robats?
Això és cíclic. Però a Terrassa tenim una entitat pròpia que és “Sos Bebés Robados” i ja de per si el tema genera més interès.
En aquests casos, quins tipus d´expedients es consulten?
Els clínics són importants. Nosaltres tenim els que van de l´any 1975 al 1989 de l´antic hospital de Sant Llàtzer, i també l´arxiu de l´antic Hospital del Tòrax, que pot ser una capsa de sorpreses perquè hi ha moltes vivències i històries personals. Guardem els expedients clínics, que van venir en mal estat, i també tota la part administrativa, que tothom pot consultar perquè està penjada a internet.
L´arxiu obert a tothom…
I tant! És clar. L´usuari pot consultar tanta documentació com vulgui. Ara bé, ha de saber que buscar i trobar coses no és ni senzill ni tampoc ràpid.
