Dues obres de teatre al preu d’una. Lluís Pasqual reinventa "Home i senyor" i "La gran il·lusió" d’un dels autors més estimats entre els espectadors catalans, Eduardo de Filippo (1900-1984). El dramaturg italià va ser símbol del Neorealisme italià passat pels ulls de la Commedia dell’Arte; la Perla 29, el Teatre Nacional de Catalunya i el Teatre Lliure, han contribuït a difondre l’autor i actor napolità. Deia Eduardo que al teatre la suprema veritat serà i ha estat la suprema ficció com passa en les dues peces que aquests dies es presenten al Teatre Lliure de Montjuïc de la mà de Lluís Pasqual.
Lluís Pasqual sap, com Peter Brook, treure rendiment a l’espai escènic, puja i baixa els mecanismes d’una de les millors sales teatrals del món, el Teatre Lliure de Montjuïc; el resultat és un espectacle gairebé cinematogràfic, un té la sensació d’estar en un gran plató. Una obra mestra des del punt de vista escenogràfic, per on circulen uns personatges entranyables. Pasqual fa un pas més en els temes favorits de Filippo: la vida de l’actor enfrontada al seu destí, la lúdica qualitat de reinventar la realitat napolitana, la capacitat de crear a la funció el costat meravellós de la imaginació com un joc amb les circumstàncies i en la segona obra la vida com un somni, una imaginació, un truc d’una mag.
Hem vist Jordi Bosch en moltes obres de teatre en la seva dilatada carrera, però de totes les cares que té l’actor aquesta és la més rodona en tots els sentits, satiritza el món del teatre i dels actors, poques vegades es veu un actor tan desimbolt en la seva salsa. Apareix amb una taca a la butxaca de la seva jaqueta i una Laura Aubert, que està a tot arreu, li dóna la rèplica. Aubert ja ens té acostumats a mostrar totes la seva cares: personatges i músic. L’actriu de les mil cares. A tots els actors, se’ls veu feliços en l’acte mateix d’actuar. Tot l’elenc és capaç de transmetre el plaer que, malgrat tot, li dóna el simple fet de sortir a escena i guanyar-se la vida en aquest ofici tan difícil com el d’actor.
El públic no para de riure en dues comèdies rodones, molt més la primera que la segona. A la segona obra el duel entre Jordi Bosch i Ramon Madaula acaba en taules, dos grans còmics en la seva interpretació més completa. La varietat, la força i la riquesa de les percepcions d’aquests personatges no tenen rival en el panorama teatral català. L’espectador quan s’assegui i apareguin empolsats com fantasmes pàl·lids i comencin a parlar-nos -"tanca la porta"- dels corrents d’aire, les tos i els sospirs, els apuntadors i el teatre dins del teatre… Un gran silenci. Una gran il·lusió. Els actors són uns grans il·lusionistes que ens permeten veure amb el tercer ull, l’ull del cor.
