Fins fa uns decennis s’havia creat entre totes les cultures d’Europa un mirall comú, en el qual tots els homes i totes les dones es veien cada vegada menys diferents, cada vegada més iguals. Ara bé, per causes poc explicades sembla ser que ha explotat el volcà de la cara perversa de “la societat satisfeta” tot i vomitant les pedres enceses de la barbàrie de les tribus.
Si mirem cara a cara Europa hi trobem els diferents rostres que van desfilant davant nostre. Uns ens inspiren desconfiança: l’escepticisme, el neoconservadurisme, la fi de la utopia, una democràcia feble; altres són rostres coneguts: el pensament crític, la igualtat, la justícia, la democràcia participativa. La mirada d’uns ens fa sentir profunda temença: la tornada a la premodernitat, els fonamentalismes de tot tipus, la barbàrie de les tribus com la xenofòbia, el racisme o l’egoisme identitari; la mirada d’altres demana justícia i solidaritat envers els pobres, els aturats, els immigrants, els refugiats.
L’aguait a aquest mapa de rostres ens situa davant d’una quàdruple opció: l’acceptació acrítica del que hi ha, una forma de passotisme que prescindeix de la solidaritat, l’altruisme i altres valors ètics. La caiguda en el més escèptic pessimisme que limita amb el cinisme i la hipocresia. Seguir els cants de sirena que se senten davant del buit que omple l’ambient actual, com els moviments ultres que ja han aflorat per tots els indrets del mapa europeu, que humilien dones mendicants a Madrid, es burlen d’un invàlid mendicant a Barcelona, orinen sobre una dona mendicant a Roma o trepitgen l’ofrena de flors i espelmes per les víctimes de l’atemptat a Brussel·les. L’última opció és l’exigència d’un canvi d’identitat d’Europa, la necessitat d’una nova idea d’Europa, que torni a tenir set de valors universals, a sentir el deler per l’universal.
El fet de passar, l’home, del que és local o tribal a la pertinença a la humanitat, el podem anomenar “el vol humà”, el deler per l’universal, l’humanisme. Simplificant-ho molt podríem dir que el primer vol humà, en referència a Europa, es començà a alçar amb els avenços en l’humanisme a la Grècia clàssica i durant el Renaixement; el segon vol humà s’aixecà amb l’universalisme de la raó il·lustrada, que representa l’inici d’una nova organització social entre els homes basada en la força de la raó i no en la raó de la força, i el tercer vol humà correspon a la Declaració Universal dels Drets Humans (1948): a partir de la Segona Guerra Mundial la difusió de l’Estat del benestar amplia les bases socials de l’Estat democràtic. Amb aquestes volades, Europa, a través de la història, ha donat al món una sèrie de valors polítics, jurídics i morals de caràcter universal, com ara la llibertat, la racionalitat, la democràcia, la igualtat, la solidaritat, la tolerància, el progrés i el propi universalisme.
Tanmateix, l’última revolució industrial/tecnològica/informàtica es desenvolupa sota els signes del neoliberalisme, pel qual l’universalisme només n’és del capitalisme i no de la política democràtica i de l’ètica dels drets humans. L’exclusiva globalització del diner està fent trontollar allò comú entre els individus i crea separació i distància entre ells. És en aquest context on cal pensar que Europa ha de reprendre per quarta vegada el vol humà, el deler per l’universal.
Com reforçar la idea d’Europa on la desigualtat augmenta, on la ciutadania es dissol, on creix la segmentació d’interessos? Ens cal, sens dubte, una formulació d’un ideal de societat en què tinguin primacia els interessos comuns sobre els privats, una teoria de la societat que retorni al pluralisme, a la tolerància i a la llibertat, per tal d’assolir després un ideal de democràcia que ens permeti passar del pluralisme a l’home universal, de la tolerància a la solidaritat, de la llibertat a la justícia i de la justícia a la igualtat.
L’autor és filòsof
