Una de les possibles mutacions que s’estan preparant en la política espanyola té a veure amb la forma de governar. No és segura, però sí probable. A mesura que es vagi consumint l’interminable compte enrere fins al maig, anirà guanyant punts l’opció d’arribar a acords que ara semblen impossibles. La política espanyola es concebia en clau de guanyar o perdre, sense terme mitjà, i ara s’haurà de repensar. Més encara si les enquestes confirmen que, si fa o no fa, els resultats en unes noves eleccions serien similars. I què faran? Convocar-ne unes terceres, fins que surti el que els agrada? Han tingut i tenen encara temps de sobres per arribar a un o diversos pactes. No han estat capaços, més pendents de tàctiques de curta volada que dels interessos del país. Estan demostrant (els nous i els vells) que són molt, molt autistes, que viuen en un altre país i que juguen a un altre joc. Aquí no afluixa ningú, perquè entre altres coses encara no s’han assabentat que han acabat els temps de les majories absolutes. Trigaran mesos a adonar-se’n. Tot i el risc que té d’acabar perduts en la ineficàcia, també presenta avantatges: permet deixar enrere el sistema de "mascles alfa" i "partits alfa" i explorar les possibilitats de la complexitat, de la diversitat, de la negociació, del pacte… El llarg bloqueig pot conduir a un canvi molt profund de cultura política, que obriria oportunitats per resoldre el tema català, per dignificar la vida política, per recuperar una economia més igualitària… Però ara per ara això només és una possibilitat llunyana. Cal encara passar moltes setmanes de paràlisi i de teatralització absurda. Que vella que s’ha fet tota la política espanyola (catalana inclosa): és un efecte col·lateral de la crisi i de la decadència del sistema de la transició. Hi ha per davant molt recorregut pel carreró sense sortida, però també l’esperança d’una mutació, a l’últim minut, quan no hi hagi més alternatives que canviar o saltar al buit…
