Un dels perills de no tenir govern és que tard o d’hora t’acabes preguntant si és imprescindible tenir-ne. Cal un govern? I en qualsevol cas, quina mena de govern? A Madrid, la política espanyola, sencera, la vella i nova, la neta i la bruta, s’ha encallat, perduda en un sistema amb greus símptomes d’esgotament. Uns partits incapaços de pactar (a Espanya, el pacte és adhesió, no intercanvi), un govern que passa del Parlament, un Parlament que funciona en el buit, un Senat perdut en alguna llunyana galàxia, uns mitjans absolutament venuts a interessos de tota mena, un rei que intenta salvar la corona… Aquest és l’escenari, amb un munt d’egos desmesurats, d’ambicions desfermades, de conspiracions de "quítate tú que me pongo yo" i para de comptar. La política espanyola (en realitat, "madrilenyocentrista") ha desconnectat del país. Va per lliure. S’ha independitzat. No hi ha cap, ni un, projecte per a Espanya. Sí, patriotisme "de boquilla", el que vulguis. Però, de projecte de país, ni un de sol, ni a la dreta ni a l’esquerra. Amb matisos importantíssims, per suposat, però amb una impotència generalitzada per construir una idea de país, de futur. No és que sigui obligatori (ni desitjable) tenir-ne una de sola, però sí que és imprescindible dibuixar horitzons, guions amplis, consensos en coses importants, sense adhesions inquebrantables… Però són absolutament incapaços de construir-los. El problema no és forjar majories estables, sinó projectes de futur. I aquest és el gran buit de la política espanyola: que no té una idea de país. Molt de soroll, molts titulars, molta reunió i molta història, però al final no hi ha res de res. Soroll, soroll i més soroll. Per això podem començar a fer-nos preguntes absurdes, com aquesta, si és possible un país sense govern… Potser sí, potser no, qui sap. Però de moment estan demostrant que és possible una política sense país. Desconnectada. Mentrestant, el món gira i el país sencer, Catalunya inclosa, per suposat, va caient en una dolça migdiada… La vella història de sempre.
