A finals de 1939, després d’haver servit en l’exèrcit republicà com a recluta de la Lleva del Biberó, passar pel camp de presoners i fer el servei militar franquista a Zamora, els metges donaven poc més d’un any d’esperança de vida a un jove de dinou anys malalt de tuberculosi. La seva mare i ell -el pare i la germana havien mort aquell mateix any- van buscar un lloc amb ambient sec per anar-hi a viure i fer repòs. Fou així com Josep Maria Ballarín i Monset i la seva mare Pilar Monset i Soldevila arribaren a Matadepera el gener de 1940. Com que el seu cosí, Ignasi Amat i Monset, vivia en una casa al passeig Arnau -conegut popularment com “el carrer que no passa”-, s’instal·laren en un dels vells i tronats edificis del mateix carrer, que durant la República havien servit d’habitatge dels Mossos d’Esquadra.
En el transcurs dels dos anys i mig de llit i convalescència de Ballarín s’anà forjant un grup d’amics incondicionals: els tísics, és a dir, el mateix Ballarín, Víctor Vila -que no superaria la malaltia-, i Jaume Truyols i Santonja, als quals s’hi afegiren Francesc Torrella i Niubó -que estiuejava a la casa que els seus oncles tenien al començament del passeig Arnau-, Joan Turu i Francesc Viñas. Tal com recordava el mateix Ballarín, tant ell com Torrella i Truyols tenien moltes inquietuds culturals, i aquests anys de Matadepera van ser els del seu despertar intel·lectual: “Parlàvem de tot, entre tots tres ens imaginàvem que ho havíem llegit tot i ens divertíem recitant trossos sencers de la poesia castellana més recargolada…”.
Moltes vegades aquests debats i tertúlies sobre tot tipus de temes, que anaven des de Dante, Shakespeare, Quevedo o Gracián, fins a intranscendències i rumors del poble, es feien al taller del gravador, xilògraf i pintor Ricard Marlet i Saret, a qui Ballarín dedicà un article el 1976 en motiu de la seva mort. En ell recordava que “A ca’l Marlet hi entrava qui volia. Però era la seva ànima el que rebies al final, oberta. Som molts els que hem passat llargues hores veient com les seves mans hàbils treien petits encenalls del boix. De tant en tant engegava una dita i tornava a callar. Se li accentuava el petit gest de la boca. Som molts els que, allà baix al final del poble, hi sabíem algú capaç d’entendre’t paternalment”. Amb la filla de l’artista, Francesca Marlet, hi ha mantingut un contacte regular fins els últims dies.
El 1946 Ballarín marxava del poble i entrava al seminari de Sant Felip Neri. Tanmateix, el Grup de Matadepera no es dissoldria mai malgrat la dispersió: Truyols a Oviedo, Torrella a Terrassa, Turu a Matadepera, i Ballarín ascendint geogràficament cada vegada més: de Solsona a Queralt, i de Queralt a Gósol. Tal com escrivia Torrella i Niubó el 1999, era “una amistat a prova d’absències, distàncies i temps”. La poca correspondència conservada ho corrobora.
El 1979 el mateix Torrella dedicava un article a mossèn Ballarín en motiu de la publicació en forma de llibre del recull d’articles “Pregària al vent”. En aquell moment encara era lluny de la popularitat i l’èxit mediàtic que li donaria “Mossèn Tronxo” (1989). Torrella recordava el jove Ballarín dibuixant, com a ninotaire i caricaturista -el seu primer llibre, “Francesco”, l’escrigué amb 46 anys-, i destacava el seu heterodox estil literari, entre entranyable i genuí, amb un català poc acadèmic “del Vallès, de vinya del Corcola, de fàbrica, de botiga de Cal Trapet”. Però sobretot destacava que Ballarín era amic de “tot el poble de Matadepera”, amb una part del qual havia mantingut el contacte. I s’ha de destacar que l’ha mantingut fins al final.
També s’ha de remarcar que aquesta situació de popularitat i contacte amb la gent no era exclusiva de Matadepera, tot i que sí que s’hi sentia unit amb un vincle especial i assegurava que era “el meu poble”. Personalment, l’havia vist en alguns esdeveniments familiars a Terrassa i Matadepera de fa anys, i també havia acompanyat al meu avi a visitar-lo a Berga en alguna ocasió que per qüestions d’edat recordo poc. La meva imatge de mossèn Ballarín ve de les visites que en els darrers anys li havíem fet a Gósol, on vivia la meitat de l’any, sempre ben acompanyat i atès per l’Emília Serra i Sitges. En el transcurs d’aquestes visites, mentre anàvem pel carrer per anar a dinar al Forn, vaig poder veure que el tipus de relació que tenia amb la gent de Matadepera es reproduïa a Gósol. Mossèn Ballarín era proper, tenia sentit de l’humor, estava allunyat dels problemes teològics i apropat als quotidians, era saludat i apreciat per tothom.
En les converses que vam tenir -que ell guiava i portava per on volia-, em va demanar que, com a historiador, havia de reivindicar i recuperar la figura de Bartomeu Amat i Brugada, marit de la seva tieta Lluïsa Monset i Soldevila, perquè havia estat un personatge clau en la fundació de l’Escola Industrial de Terrassa el 1902, i creia que el seu paper havia quedat eclipsat pel protagonisme d’Alfons Sala. També vam comentar molts altres temes: lectures diverses, el Papa Francesc, Pierre Vilar, Jaume Vicens Vives, etc.; però per damunt de tot sempre em parlava d’aquella Matadepera dels anys quaranta que no arribava als 500 habitants, quan havia viscut amb la seva mare i s’havia divertit amb el seu grup d’amics, durant els que ell mateix descrivia com “els anys més feliços de la meva vida”.
