Sandra Corcuera, de 43 anys i resident a Olesa de Montserrat, és una de les millors dones esportistes del món del retrorunning (córrer cap enrere), una disciplina atípica que practica amb gran destresa. Col·leccionista de curses i maratons avui és una atleta mediàtica fins al punt d´haver estat portada de la revista Interviú amb el cos nu i convidada estel·lar de Buenafuente.
Amb quatre medalles d´or que s´ha penjat a campionats mundials, la Sandra Corcuera és avui una atleta de primer nivell en retrorunning i l´única dona del seu estil a Espanya. Fanàtica de l´esport, de petita va provar la gimnàstica artística, ballet, fitness, tennis o natació fins que el 2000 es va decidir per les curses populars. N´ha corregut més de 500 de tot tipus (cross, pista, ultrafons, muntanya, marató…). Amb més de 300 podis i centenars de trofeus i medalles, la Sandra és una esportista especial.
Com va descobrir l´estranya modalitat de córrer cap enrere?
Va ser el 2007, quan buscant noves curses per al cap de setmana em vaig inscriure en una que posava “retrorunning”. No em vaig fixar en el nom i quan vaig arribar al lloc i em van dir que era córrer enrere em va semblar increïble. Vaig córrer igualment, ho vaig passar fatal, però la vaig finalitzar.
Tot i començar per error què la va animar a continuar?
Quan vaig tornar a casa me´n vaig informar més i vaig llegir que, als Estats Units, metges, entrenadors i atletes utilitzen el retrorunning com a mètode de prevenció i recuperació de lesions. Com que jo em lesionava molt, vaig incloure 10-15 minuts al final dels meus entrenaments i ja no l´he deixat.
I va arribar el primer campionat del món al 2012. Va ser dur?
L´any 2011 em vaig assabentar que existia una federació internacional i que es feien campionats. Per al primer vaig haver d´entrenar gairebé un any, el vaig guanyar i ja en porto quatre. Aquest estiu, si em surt un patrocinador, vull tornar a competir en un altre campionat mundial a Essen (Alemanya) i debutaré en una Mitja Marató. Serà un test per al 2017, quan intentaré batre el rècord del món de Marató Femení en Retrorunning, que està en 4 hores i 42 minuts.
Quan va explicar a casa seva que corria al revés devien al·lucinar?
Bé, a la meva família i amics, no els va estranyar perquè corro des del 2000. És cert que la gent en general no ho entenia, pensava que estàvem bojos, però ho va trobar curiós. Ara tothom em felicita.
Li molesta que se´n faci broma?
Fins no fa gaire també es feia broma del fet de córrer en general. Al carrer quan em veien movent-me a l´inrevés sí que hi havia gent que s´estranyava. Ara m´animen a aconseguir els meus somnis.
És un esport minoritari tan desconegut que desperta curiositat a molts mitjans. La va sorprendre que la convidés Buenafuente?
Va ser una sorpresa total. Tinc molt bon record d´aquell dia. L´Andreu, el Berto i el Jorge em van tractar superbé. Era un programa en directe, ple de gent, no veia res pels focus, però tot va sortir bé.
I com va viure l´experiència d´ensenyar el cos nu a Interviú?
Quan em van trucar dient-me si volia ser portada de la revista em va semblar una broma i vaig dir que no. Em van convèncer i vist el resultat no puc estar-ne més orgullosa. A les xarxes socials vaig rebre molts missatges de suport.
Quina sensació té quan corre i no veu què hi ha al darrere?
No sento res en particular. Ja són molts anys (nou)! És cert que quan t´atures han de passar uns segons per recuperar l´orientació. Corres sense girar el cap i és important fer-ho en circuits tancats sense obstacles i poca circulació. Entreno sis dies a la setmana, de 2 a 3 hores, amb sèries, tirades llargues, canvis de ritme. Surto amb el meu marit, que m´acompanya en bici.
Quines són les exigències del retrorunning? Hi ha més caigudes?
Necessites una tonificació muscular, en especial als músculs antagonistes a la cursa endavant. Tot i que molta gent m´ho pregunta, corrent normal he caigut molt i fent retrorunning, mai. Noto que les lesions m´han disminuït molt.
Què li diuen altres atletes i què recomanaria als principiants?
Molts ho proven però ho deixen per la dificultat. Primer de tot els aconsello que trobin un lloc, una pista senyalitzada, i comencin fent 5 minuts caminant i 5 minuts corrent, fins que s´adaptin i puguin fer 15 minuts seguits.
Per què hi ha pocs practicants?
Perquè és un esport minoritari i això fa que no es conegui. Tot i que des del 2015, amb la gran repercussió que estic tenint als mitjans de comunicació, la gent l´està provant. En un mundial poden participar 200 esportistes. A Alemanya tenen els millors atletes; a Itàlia tenen una federació; a Irlanda, l´ensenyen a l´escola…
Com es finança les curses?
No tinc ingressos però espero trobar el patrocinador que em faciliti el viatge a Alemanya. Pot ser hi ha sort i algun lector d´aquest diari s´anima!
