La periodista Susanna Carmona exerceix com a coordinadora del Festival de Jazz de Terrassa des de fa una dècada, tot i que porta vint anys vinculada a aquest certamen. Durant tot aquest temps ha hagut de fer front, juntament amb l’equip organitzador, a grans dificultats i ha aconseguit que el festival continuï sent considerat com una gran referència dins d’aquest món.
Quants anys fa que és coordinadora del festival?
Estic vinculada a Jazz Terrassa des de fa 20 anys, quan vaig començar a col·laborar com a cap de premsa coincidint amb el 16è festival. A mesura que va anar passant el temps vaig acabar controlant tota la comunicació, després vaig fer de portaveu i després ja la coordinació, que deu haver estat la meitat d’aquest temps.
Quina responsabilitat exigeix la seva feina?
He de fer una mica de tot. La coordinació és tenir al cap totes les funcions, tasques, personal i objectius del festival. Això va des de la contractació fins a les relacions públiques, passant per producció, comunicació, promoció o les relacions institucionals. Són tres mesos –de desembre a febrer- molt intensos.
Aquest festival porta molts anys i s’ha convertit en un referent del món del jazz a tot Catalunya. Quin és el secret?
La passió. S’ha de tenir en compte que el festival s’organitza des d’un club, una perspectiva molt diferent que si s’organitza des d’un Ajuntament, una empresa privada o una fundació. L’objectiu final és el gaudi i la divulgació de la música, cosa que el situa en un punt d’honestedat que molts altres no tenen. No té una visió comercial, en el sentit economicista, sinó que vol mantenir els ideals de quan es va crear, l’any 1959.
I d’on treu els recursos?
Té capital públic, tant de l’Ajuntament de Terrassa com de la Diputació i la Generalitat, i també privat, d’empreses i fundacions. I així, junt amb el taquillatge, quadra el pressupost. Però no busca la rendibilitat econòmica que buscaria una empresa.
Orgullosa?
Per descomptat. És una feina que m’agrada i la trobo molt gratificant, tot i les dificultats de tirar-la endavant. A més, contribuir en un esdeveniment d’aquesta magnitud sempre m’ha fet il·lusió, perquè sóc de Terrassa. I per tant penso que és la millor feina que puc fer perquè barreja diverses aficions, personals i professionals.
Quin ha estat el mèrit, la feina més dura de la present edició?
El més dur és arribar a temps a tot. És que amb el poc marge de maniobra temporal i de recursos, sobretot de recursos professionals, s’aconsegueixi arribar a tot arreu amb l’exigència que considero que ha de tenir un esdeveniment d’aquesta magnitud.
La novetat més destacada d’aquesta edició?
La novetat sempre rau en la programació i també a aconseguir mantenir el que creiem interessant.
Doncs aquest any amb el 35è aniversari ho haureu aconseguit…
Bé, és un número rodó que fa il·lusió però per a nosaltres cada any és un repte aconseguir que el festival tingui un segell propi i s’identifiqui com un esdeveniment de qualitat. I crec que Jazz Terrassa ho ha aconseguit.
De fet, alguns jazzmen de referència a nivell mundial vénen a Terrassa a presentar els seus discs i hi fan l’únic concert a nivell espanyol o fins i tot europeu, com us ho feu?
Terrassa sempre ha tingut aquest punt de vetllar molt pel programa artístic i fer que els grans músics de l’escena mundial puguin estar a Terrassa i en aquest format de club, que és difícil de vegades. Perquè els artistes, quan estan molt amunt, es poden allunyar d’aquesta gènesi del jazz. I Terrassa també té aquest distintiu. Els músics se situen i saben que el festival de Terrassa és important perquè entre ells parlen, o quan van a tocar a determinats llocs veuen fotos o autògrafs de grans professionals que han passat per allà.
I què representa tot això per al festival?
És una satisfacció que et reconeguin. El Festival de Jazz de Terrassa, el reconeixen el públic, els artistes –tant de fora com els catalans- i la premsa. I aquestes tres coses afalaguen i posen les coses més fàcils per sortejar entrebancs, que sovint són materials.
Cada any us aneu superant, com ho feu i, el que és més important, com espereu superar-vos l’any que ve després del que feu en aquesta edició?
Crec que hi ha una obsessió per créixer, superar-se i millorar. Nosaltres estem bastant fora d’aquesta línia. El festival, des de l’any 82, ha mantingut una línia de qualitat en funció de les possibilitats. Si mires el programa, en les 15 primeres edicions els noms són espectaculars, perquè en aquells moments hi havia aquells artistes. I ara en són uns altres. El superar-se per tant és estar, mantenir-se.
Què significa el pícnic dins de tota aquesta “festa del jazz”?
Enguany el pícnic fa la majoria d’edat i s’ha convertit en la popularització absoluta del festival. Va néixer en paral·lel al parc de Vallparadís com a idea de sobrepassar una matinal. Per tant la idea era passar tot un dia en família o amb amics amb la música de jazz com a leitmotiv. Però el festival és un tot: des d’una exposició fins a una conferència, un concert a la Nova Jazz Cava o el pícnic.
Terrassa hauria d’explotar més la repercussió i importància del festival?
Crec que Terrassa explota bastant bé el festival com a imatge de ciutat, fa anys que es té interioritzat. I bastants col·lectius han entès que el festival és una mica de tots i en volen formar part.
