Ha estat gairebé trenta anys la directora del Centre de Documentació i Museu Tèxtil. Tants anys dirigint aquesta institució li han servit per canviar-la de dalt a baix, començant pel nom i acabant per la missió, molt més orientada als professionals del tèxtil. No ho ha tingut fàcil, l’Eulàlia, i se n’ha sortit molt bé: va agafar un museu escleròtic i l’ha convertit en un institució dinàmica, que sap mirar cap al futur i que només necessitaria que aquells que han de prendre les decisions sobre aquest futur hi creguessin una mica més.
L’Eulàlia Morral ha fet una feina enorme durant tots aquests anys. Gràcies als seus coneixements i als seus bons oficis va aconseguir salvar la documentació d’un bon grapat d’empreses tèxtils quan aquestes van tancar. I gràcies a la seva tenacitat i al seu grau d’exigència el CDMT ha tingut una programació d’activitats i d’exposicions d’una altíssima categoria -amb la de la ruta de la seda al capdavant-, molt per damunt del que podria fer suposar el pressupost que hi ha pogut dedicar. De vegades, i aquest és el cas de l’Eulàlia, ser un magnífic gestor penalitza perquè qui administra els recursos sap que aquella persona amb poc que se li doni farà meravelles. I això no és just perquè són precisament els bons gestors culturals els qui aconsegueixen l’efecte multiplicador dels recursos invertits en els seus projectes de què tant es presumeix quan es parla del valor social i econòmic de la cultura.
Terrassa té un privilegi que tenen molt poques ciutats europees de les seves dimensions: dos museus extraordinaris que expliquen admirablement bé el passat industrial de la ciutat. L’un té un continent tan espectacular que ha fet que una bona part del museu siguin les seves mateixes pedres i, per tant, que el seu missatge entri fàcilment pels ulls; l’altre té un contingut magnífic que demana, això sí, un esforç superior per part del visitant per tal d’entendre’n tot el seu abast. I això ha estat un llast per a aquest segon museu durant els anys en què s’ha tendit a valorar per damunt de tot les dades quantitatives. En aquest sentit, l’aposta que va fer l’Eulàlia als anys 90, dedicar una bona part de les energies del museu als professionals del món del tèxtil -d’aquí el segon nom de “centre de documentació”-, ha estat exactament la que calia fer, però això li ha impedit lluir unes xifres de visitants que segurament li haurien fet la vida més fàcil davant dels polítics que havien de prendre les decisions pressupostàries.
Si els polítics, no pas tots i no pas sempre, li han estat esquerps, ha comptat amb el reconeixement dels seus col·legues de professió que a l’any 2012 li van atorgar el premi de l’Associació de Museòlegs de Catalunya “per la seva tasca al capdavant del CDMT, convertint-lo en un referent dins el món tèxtil a Catalunya i Europa i desenvolupant una important tasca de suport en favor del coneixement, la recerca i la innovació en el camp del tèxtil des de la museologia”. Aquestes paraules dels seus companys de professió dibuixen a la perfecció el que ha estat la feina duta a terme per l’Eulàlia Morral durant aquests trenta anys.
L’Eulàlia Morral se’n pot anar cap a casa amb la tranquil·litat que dóna la feina ben feta i molts dels qui ens quedem ho farem, potser, amb la recança de no haver-la ajudat, quan en tinguérem l’ocasió, tant com ella s’hauria merescut.
