El minifundisme s’apodera de la ciutat. De fa temps. L’escala de la ciutat s’empetiteix. La política, les institucions, les empreses, les obres, les entitats tot sembla acomodar-se a una escala molt continguda. Small is beautiful? No ho crec. Sense projectes de dimensió, sense iniciatives d’impacte, les cultures de les organitzacions i els territoris tendeixen a una autocomplaença ajustada al seu perímetre. Les idees potents sobre la ciutat se substitueixen per tòpics o per un simbolisme ideològic vehement. L’aritmètica electoral va portar a un minifundisme partidista complicat de gestionar. Res a dir. Tot és molt respectable encara que sigui ineficient. Són les regles. Les coses poden canviar, fins i tot millorar.
El minifundisme empresarial és el que més em preocupa. Tenim molt atur i no el resolem només des de les empreses petites i des d’start-ups que no creixen. La vertebració de la ciutat industrial es va fer a partir de la consolidació de les “societats anònimes” com a format d’empresa gran amb estructures de capitalització més modernes. Avui no en queda cap de les grans empreses del tèxtil i el parc industrial local és molt reduït. Queden algunes empreses per sort a Terrassa i voltants, però res comparable al que trobem en alguns altres polígons del Vallès Occidental i del Vallès Oriental, entorn de la B-30.
També tenim minifundisme en els professionals. Hi ha bones gestories locals, però no tenim grans bufets d’advocats d’abast català o europeu, ni consultories o enginyeries importants radicades a la ciutat. I això no és un bon símptoma. Quan són projectes corporatius de dimensió es generen al voltant seu clústers significatius de professionals.
En l’àmbit institucional, més que de minifundisme aviat parlarem de desertització. Ja no existeix ni el Banc ni Caixa Terrassa. Resten la Cambra i la Cecot, que incorpora l’antigament molt influent Institut Industrial. Entitats pont com Prointesa han deixat de tenir operativitat. Com a potents queden només Mútua Terrassa i Mina d’Aigües, una de les societats mercantils més antigues d’Espanya. Tanmateix queda el Consorci Hospitalari de Terrassa però amb una vessant més pública. L’excepció, en positiu, són el campus de la UPC i el Leitat.
Pel que fa a les entitats, n’hi moltes i molt repartides pels barris de la ciutat. És un minifundi dinàmic. Amb l’excepció de les colles castelleres, especialment els Minyons, i dels clubs d’hoquei. Ambdós constitueixen projectes d’alta volada i signes d’identitat potents de la ciutat i ajuden la seva projecció. El futbol, en canvi, passa per hores baixes.
A alguns, ja els està bé aquesta ciutat de mig gas. Però no ens enganyem, les coses que només “estan bé” ens deixen indiferents. Necessitem projectes d’una certa dimensió i impacte, siguin socials, siguin empresarials, siguin culturals o ambientals. No ens hi podem conformar. Terrassa evita el provincianisme profund per la proximitat amb Barcelona, però si estigués allunyada de Barcelona tindria tots els riscs d’esdevenir com aquestes capitals de província cofoiament mediocres.
Hem perdut el gen de la dimensió. Per recuperar-lo cal pensar en gran i sobretot pensar en sintonia amb el món en què vivim. Voler pensar en gran amb mentalitat del segle XIX o XX no ens portarà enlloc més que a una grandiloqüent carrera al passat. Hem de recuperar l’ambició per disposar de projectes de dimensió i impacte més enllà dels nostres perímetres, ser presents al món amb iniciatives liderades per gent que té el món actual al cap i el coratge per impulsar-los. En tenim, però ens en falten més. Ningú ens ho farà per nosaltres. Ens toca a nosaltres, no s’hi val que cadascú miri cap a un altre cantó.
