Que la Quaresma d’aquest Any Jubilar sigui viscuda amb més intensitat, com un moment fort per celebrar i experimentar la misericòrdia de Déu", diu el papa Francesc en la butlla de convocació de l’Any Sant. En la celebració del sagraments de la reconciliació o de la penitència és quan experimentem d’una manera particular la misericòrdia de Déu. La paràbola del fill pròdig és la pàgina de les Sagrades Escriptures que expressa millor aquesta realitat. A ella em vull referir en aquest escrit.
Un pare tenia dos fills. El més gran era complidor i observant de les normes, però tenia més consciència de treballador que de fill. En canvi la vida a casa se li fa avorrida al petit, que vol noves sensacions. La rutina del treball, de les obligacions, de l’orde establert li és insuportable. Necessita aventures, plaers, noves experiències, llibertat sense haver de complir ordres de ningú. A casa del pare, s’hi està bé, no hi falta res, s’hi viu en pau i sobretot hi ha amor, molt d’amor. Però el fill petit ni n’és conscient ni ho valora. Demana la part de l’herència que li correspon i se’n va a terres llunyanes sense que li importi per res el dolor que pot causar. Abans que tot "vol viure la vida".
En terres llunyanes es dóna a tota mena de vicis. Al principi les coses li van bé; és un autèntic triomfador, el rei de la festa. Carregat de diners, no li falten amics i admiradors. Se sent feliç i realitzat perquè ha assolit l’estil de vida que tant desitjava, un estil lliure i sense lligams de cap mena, fruint de tot, sense límits. Però arriba un moment que se li acaba el diner, i amb el diner se li acaben els amics i el modus vivendi. I se li acaben tancant totes les portes fins al punt que no pot acudir a ningú i acaba pasturant porcs, el treball més denigrant en aquell context, perquè es tractava d’un animal impur. I, com que tot pot empitjorar, arriba un moment en què veu la seva vida en perill perquè no li donen per menjar ni les garrofes dels porcs perquè ell val menys que els animals que pastura.
Aleshores reflexiona i s’adona que allò no és vida, sinó mort. Per això pensa en el retorn a la llar per tornar a començar, perquè s’adona que ha seguit el camí equivocat. I torna a casa. Quan arriba no es troba les portes tancades, ni la prohibició d’entrar, ni el càstig merescut, ni tan sols els retrets que serien més que lògics. De manera sorprenent el pare està feliç perquè ha recobrat el seu fill amb vida. Està tan content que organitza una festa, la festa del perdó. I no sols això, sinó que a més a més li torna tots els drets que havia perdut en marxar.
A partir de la seva experiència viscuda tan negativa i de l’acolliment misericordiós del pare, el fill pot comprendre que la felicitat no es troba en l’egoisme sinó a viure per als altres; que donar-se als vicis i fer el mandra no poden satisfer tant com l’entrega generosa a través d’un treball productiu; que les normes de la casa del pare no són obstacles per a la seva llibertat, sinó que són senyals que indiquen el camí; que allò que omple de sentit la vida és l’amor compartit.
En el fons aquesta paràbola ens ajuda a comprendre qui és Déu. El pare de la paràbola és Déu. És el pare que ens estima sempre, que ens perdona sempre, que ens estima amb un amor sense mesura. Els errors que puguem cometre per més grans que arribessin a ser no disminueixen la seva fidelitat i el seu amor. Ell ens acull amb els braços oberts i amb el seu perdó ens torna la veritable alegria. El temps quaresmal és un temps propici per recórrer aquest camí interior de conversió i de retorn a la casa del Pare.
L’autor és bisbe de Terrassa
