Deia sant Agustí que "sense confiança no és possible construir una societat" i és evident que els catalans l’han perdut en els polítics; una corrupció endèmica inabastable requereix de respostes per tal de recuperar la confiança perduda. La situació econòmica i social està tan debilitada que, en un moment de transició nacional i per tant constituent com el que viu Catalunya, urgeix restablir vincles de cordialitat entre els catalans i els seus polítics.
Just en l’epicentre d’aquesta rabior social han nascut nous partits polítics que, des de profunds estudis politològics i sociològics, han trobat un espai fins a aquell moment no atès. És el cas de Podemos a l’entorn del 15-M, de l’evident deteriorament de l’Estat del benestar i de la corrupció (casta) i de C’s, que pretén elaborar el seu discurs al voltant de la regeneració política i democràtica.
Segur que la història acabarà dient que els partits clàssics, coneixedors que calia fer moltes reformes, no ho van fer i per tant van trigar a accelerar el procés de regeneració o fins i tot substitució de la vella política, i també la història dirà que els nous partits van accelerar-ne el procés. Però també cal començar a dir i en veu ben alta que ni el discurs social és propietat dels moviments que giren a l’entorn de Podemos o dels Comuns ni de bon tros que el procés de regeneració democràtica i política penja de C’s.
En el darrer ple, el grup municipal de C’s va presentar una brevíssima proposta que pretenia instar el govern català a legislar per fer incompatibles els càrrecs de regidor i de diputat; no explicitava si el regidor era de govern o no, si el diputat presidia comissions de treball o no, si afectava igual poblacions de 2.000 habitants que les de 200.000 o fins i tot obviava tota referència als alcaldes, és a dir, en la proposta de C’s el màxim representant de la ciutat i per tant el qui té l’agenda més nodrida de llarg, segons C’s, sí que podia ser diputat! (El cas d’Oriol Junqueras fins fa ben poc.)
És per aquesta manca de rigor i per l’excés d’oportunisme propi de la formació taronja que Convergència va votar-hi en contra, malgrat que el camí fàcil era donar-hi suport. La gent ha de saber que, si un diputat pot compatibilitzar la seva tasca amb la de regidor, la ciutat es beneficiarà d’estar més a prop del nucli on es prenen les decisions més importants del país, i això és innegable.
Com que és obvi que això és més compatible per a un regidor de l’oposició que per a un de l’equip de govern, com és evident que un alcalde d’una ciutat com Terrassa, si a sobre fos diputat, res no faria bé. Per tant la casuística és prou àmplia com per debatre-la amb més profunditat i rigor del que mostrava la simple proposta de C’s, feta només per a la galeria.
Els ciutadans necessiten urgentment una canvi on els polítics afrontem les realitats sense populisme (baixades de sous, cotxes petits, formes de vestir o propostes buides de profunditat).
Per recuperar la confiança que demanava sant Agustí cal substituir els gests per les accions i la demagògia, per les realitats, i tot això sobre la base d’una relació de lleialtat i compromís del polític vers la ciutadania inqüestionable.
