Si el Senat no existís, ara Rita Barberá no tindria on amagar-se i ens estalviaríem el patètic embolic sobre si el seu aforament la protegeix o no de la justícia. És evident que Rajoy la va fer senadora justament per això, per posar un tallafocs i guanyar temps. De manera que el Senat certament té alguna utilitat, clar que sí, a més de la seva òbvia funció de cementiri d’elefants. Per això és interessant que en el primer intent de pacte Sánchez-Rivera, que ja veurem el que dóna de si, la desaparició (amb poca, poquíssima, convicció) del Senat vagi de la mà de la supressió dels aforaments. No seria mala manera de començar una mínima regeneració… Fa molta nosa, el Senat? La veritat? Poquíssima. Ni se sap que existeixi. I sí, costa uns diners però, al costat d’altres partides, no ve d’aquí: ens el podem permetre perfectament. No serveix absolutament per a res. Res de res. Podria ser útil en un model federal, cosa que cada dia dubto més que vegin els nostres néts o besnéts, però en un Estat centralitzat amb una limitada dosi d’autonomia no té gaire sentit. Per això mateix no ha acabat de trobar mai el seu lloc en l’arquitectura institucional: no passa de ser un premi de consolació, un aparcament temporal o definitiu, una institució decorativa i totalment prescindible. Si demà desaparegués, ni es notaria. Excepte els senadors, i Rita Barberá especialment, ningú no el trobaria a faltar ni cinc minuts. El millor servei que podria fer a la regeneració democràtica seria justament aquest, desaparèixer. Seria un missatge potent, un primer moviment simbòlic. Però cal molta, moltíssima, fe, i una dosi no menor d’ingenuïtat, per imaginar-se aquest escenari: té la continuïtat garantida, amb algun retoc menor i el discurs de sempre sobre les seves suposades virtuts com a "cambra territorial"… Al final, ens n’acabarem oblidant i allà seguirà, invisible. Però mentre existeixi, en realitat res no haurà canviat ni s’haurà regenerat.
