Això és el que ha aconseguit el primer ministre britànic: una Europa a la mida del projecte neoliberal de Gran Bretanya, de la seva City (cor financer del neoliberalisme que ens ha arruïnat i empobrit), dels seus paradisos fiscals… I Brussel·les i els (altres vegades) severs líders europeus s’han abaixat els pantalons fins als turmells: fins aquí ja li sembla bé, Mr. Cameron, o ens els traiem del tot? Aquest és el resum, poc refinat, del que ha passat amb aquesta brillant estratègia del "Brexit". Ens han venut que Europa no podia permetre’s la fuga de Gran Bretanya, i per tant s’ha cedit en tot el que calia per garantir al màxim que els britànics votin sí en el seu referèndum. Quina enveja, per cert, oi? Allà, on tampoc no són uns ingenus, els referèndums no són instruments diabòlics… I aquí acaba Europa per una bona temporada, i això inclou les falses il·lusions independentistes envers Brussel·les, la insignificància política a escala internacional, la patètica i indecent gestió de la crisi dels refugiats, la traïció consumada als ideals del projecte europeu… No esperem res més d’aquesta Europa que servitud amb la banca i els poders ocults o "fàctics" (com es deia a la gloriosa transició): mai no se’ls acudirà fer una Europa a la mida dels ciutadans. Aquest és el nostre drama: aquesta Europa, aquest euro, aquesta pobresa democràtica. I no hi ha cap indici, ni un, que pugui ser recuperable, per molts "plans ‘B’" que es puguin imaginar, com el de Varoufakis: un interessantíssim exercici de política ficció. L’Europa que coneixíem està canviant a tota velocitat: la gestió de la crisi econòmica ha estat reveladora, ens ha mostrat l’autèntica cara de l’artefacte político-econòmic que ens està enfonsant i que s’està convertint en pura retòrica europeista, amb himne i bandereta, dramàticament buida per dintre…
