Seguim endinsant-nos en el temps de Quaresma. Es tracta també d’un temps de reflexió sobre els mals que afligeixen les nostres persones i la nostra societat en general. Un d’ells és aquesta mena d’individualisme que hi ha a l’ambient i que se’ns acaba encomanant. No em refereixo a l’individualisme com a posició moral, filosòfica i política, que destaca la dignitat moral de l’individu enfront del col·lectivisme; tampoc parlo de l’individualisme metodològic, que és emprat àmpliament com a mètode en les ciències socials. Em refereixo al neoindividualisme narcisista i consumista, que ha assenyalat amb lucidesa Gilles Lipovetsky i que és al mateix temps insolidari i egoista.
Aquest individualisme aïlla progressivament la persona, que al final només actua segons els seus criteris i segons els seus interessos, allunyant-se de la col·laboració, del treball en equip i de l’objectiu del bé comú. La seva arrel més profunda es troba en l’egoisme. Aquest individualisme es fa present en la vida personal, en la vida de fe i també en el món del treball i en el sentit de pertinença a la comunitat. D’alguna manera va en contra de la pròpia naturalesa humana perquè hem estat creats per Déu com a éssers socials, que necessitem relacionar-nos amb els altres i sentir-nos estimats i integrats. Precisament una característica de la persona adulta és la capacitat de conviure i de col·laborar amb d’altres persones, la capacitat d’interactuar, d’integrar-se en el grup i en la comunitat. L’ésser humà és relacional, dialogal, comunicatiu.
Doncs bé, la capacitat de relacionar-se, pròpia de l’ésser humà, queda eclipsada i empetitida per l’individualisme, que l’empeny a tancar-se en el seu petit món i a preocupar-se únicament de satisfer els propis desigs i necessitats, oblidant-se dels altres. Les conseqüències són variades. A nivell psicològic acaba generant aïllament, tristesa i soledat. En el pla espiritual i apostòlic produeix impotència i frustració, perquè no hi ha proporció entre els esforços emprats i els resultats. Però és que no es pot seguir Jesús en solitari, i el qui va pel seu compte corre el risc d’acabar component una religió a la pròpia imatge i mesura. En l’àmbit comunitari i eclesial no es pot treballar per lliure, sinó en comunió i corresponsabilitat. I, en la societat en general, l’individualisme acaba generant anonimat, marginació, atur, injustícia i pobresa.
Jo em pregunto: com superar la temptació de l’individualisme? Amb una mirada teològica, una mirada des de la fe. La Revelació ens ensenya que l’ésser humà ha estat creat a imatge de Déu, Pare, Fill i Esperit Sant. El misteri de la Santíssima Trinitat consisteix en el fet que tres persones viuen en una comunió tan íntima que formen un sol ésser, són un sol Déu. El "misteri" de la comunitat cristiana consisteix en el fet que diverses persones viuen en una comunió, en una unitat tan gran que formen un sol cor i una sola ànima. La persona ha de viure la relació amb Déu i amb els altres i aquest és un element constitutiu de la seva existència i és imprescindible tant per a la seva maduració personal com per construir una societat més humana.
El camí és cultivar aquesta relació amb Déu i amb els altres, amb un mateix i amb la creació. També haurem d’educar els infants i els joves en la col·laboració, en el treball en equip i, sobretot, en la solidaritat. Aprofitem aquest temps de Quaresma, un temps privilegiat per revisar-nos i millorar la nostra vida cristiana.
L’autor és el bisbe de Terrassa
