La democràcia espanyola, amb les seves virtuts i defectes, té dos pecats originals que expliquen moltes coses. El primer és no haver enterrat el franquisme amb totes les seves conseqüències i amb la veritat, totes les veritats, per damunt de tot. El segon és no només haver amagat la veritat sobre el 23-F, sinó sobretot haver acceptat que el 23-F canviés radicalment el destí del país.
En el fons, són dos pecats estretament lligats: la "mentalitat franquista", que es troba als llocs més inesperats i no per força "fatxes", n’és el nexe comú. La veritat és que el franquisme va cedir una mica amb la transició, a canvi de controlar els mecanismes essencials del poder: és així com ha pogut contaminar gran part de la societat espanyola (la corrupció sistèmica n’és un símptoma claríssim) i frustrar un canvi molt més profund.
El 23-F va servir per corregir dràsticament el rumb i construir el conte de fades sobre el "rei emèrit" i la meravellosa transició: la conseqüència, a la llarga, va ser matar l’esperit de la Constitució. Ens van aixecar la camisa i ens van estafar, per variar.
El país ha millorat infinitament, sens dubte, però les toxines que porta a dins han fet la seva feina tots aquests anys i han acabat per enverinar moltíssimes coses. Dies com avui, amb tanta nostàlgia tramposa i tantes batalletes sobre la intrahistòria del cop d’Estat i els seus misteris, conviden a descobrir la més gran de les mentides: no és cert que el cop fracassés. En realitat va ser tot un èxit, discretament i hàbilment gestionat.
Des d’aleshores vivim en aquell conte del "patriotisme constitucional", que ha esdevingut la gran presó on es podreix aquest país. Un conte que ja veurem si s’està acabant o simplement passa pàgina, canvia els protagonistes i quatre detalls del guió i continua, continua…
