Durant el parèntesi d’espera per a la investidura del president i la formació del nou govern, l’opinió més freqüent dels articulistes dels diaris, comentaristes de les emissores de ràdio i tertulians de la TV és demanar/exigir la constitució d’un govern moderat, centrista, constitucionalista… integrat per tres partits: PP, PSOE i C’s. Aquesta demanda o exigència implica alguns supòsits, és a dir, que aquests tres partits són moderats, de centre, que els altres són extremistes/radicals, nacionalistes o que no accepten la Constitució i, per tant, governar amb ells ens duria a la perdició. És la propaganda de la por contra tots els qui no estan situats en el seu suposat centre, és la cantarella de la vinguda de l’Apocalipsi.
Quin és el criteri objectiu presentat per qualificar i valorar els partits polítics i col·locar-los en un imaginari centre o en un hipotètic extrem? La tradició, els tòpics de sempre, que el PP és la dreta centrista, que C’s és la dreta moderna o que el PSOE és l’esquerra moderada. La qüestió no és tan quina és la política de centre com quin és el centre de la política, entès com el punt -l’interès, l’atenció, les preocupacions, els pensaments, les accions- cap a on es dirigeixen les mirades dels polítics i dels ciutadans. Cap a on s’han dirigit els interessos, les preocupacions, etcètera, de la dreta tradicional “moderada” i “centrista” i la del socialisme “moderat” els darrers temps? Cap a on han enfocat la seva mirada? Quines han estat les seves preferències? Vegem-ho.
És bo recordar que l’home és un animal polític (Aristòtil), és a dir, un ciutadà que viu a la “polis”. I només dins seu pot l’home assolir la vida bona, viure bé. Per la qual cosa l’Estat té com a fita essencial el bé comú -paraula tabú- que en el pla material s’estructura al voltant del dret de tots a un accés just al treball, l’alimentació, la salut, l’educació, la vivenda… Aristòtil ja deia, fa 2.400 anys, que allò que justifica moralment una forma d’organització política és que serveixi el bé comú i, per tant, allò que la desqualifica és que no exerceixi el poder en funció del bé comú. Què fan avui dia els governs i parlaments anomenats moderats, centristes o centrats? Zygmunt Bauman afirma que per actuar en un Estat democràtic es necessiten dues coses: poder -capacitat per fer coses- i política -habilitat de decidir quines coses han de fer-se. Si observem el present, arreu, ens adonem que la política té les mans tallades, ja que hi ha una elit superior que pren les decisions econòmiques al marge dels parlaments i de la voluntat dels votants de qualsevol país. Aquesta elit ha aconseguit la incapacitat dels estats per prendre les decisions adequades i ha buidat de contingut el concepte de democràcia. Conseqüentment, els ciutadans perceben que hi ha un pacte entre els polítics i el poder financer.
L’efecte d’aquesta connivència entre el polític i el financer és que el nombre d’exclosos de la societat augmenta sense parar. És “el món dels sense”: els “sense papers”, els “sense sostre”, els “sense qualificació” per al món laboral, els “sense treball”, els “sense cap mena d’ajut”, el “precariat”, els “sense pis” (desnonats)… Davant d’aquesta situació ja es parlà fa anys de “capitalisme assassí” (killer capitalism) i la indignació es manté, ara i aquí, viva i irada, i la crítica ressona contra la precarietat, la corrupció escandalosa, la malversació de diner públic amb fins privats, la desigualtat galopant, el gegantí frau fiscal, l’atur… És a dir, contra l’escanyament de l’Estat del benestar. Com a conclusió, penso que ja podrem respondre les preguntes fetes al final del segon paràgraf. Si observem quins partits dirigeixen la mirada vers el bé comú o l’interès particular, vers els exclosos de la societat o certes elits, vers l’espai públic o el món financer…, sabrem quin és el centre de les seves preferències i, per tant, quins apunten al centre de la política i quins no.
L’autor és filòsof
