Un dels mites de la transició democràtica és que el “rei bis” o “rei emèrit” va passar pel franquisme sense contaminar-se’n. Un miracle, sens dubte: l’home providencial que ens va portar de la maneta cap a la democràcia no va quedar tocat pel franquisme. Com a molt, li va deixar una gran empremta la seva experiència militar, que també ens van vendre que havia estat utilíssima per esquivar un cop d’Estat estrany, molt estrany, i aconseguir que els militars no espatllessin les coses per enèsima vegada. A més, alt i guapot com era, l’uniforme de capità general li quedava d’allò més bé, oi?
Doncs bé. En el reportatge emès per la televisió francesa, que TVE ens té prohibit veure perquè no hi surt Rajoy, el “monarca emèrit” ensenya la poteta de manera flagrant. Fi del misteri. “Franco em va demanar preservar la unitat d’Espanya”, aquesta és la bonica frase que explica moltes coses i que revela que l’hereu de Franco es reconeix en el marc mental del que el “generalíssim” li va demanar. Demanar? Franco? Allò era una ordre, encara que fos amb veu fluixeta d’avi suposadament entranyable. “Ni roja ni rota”, aquests eren i són els límits que expliquen moltíssimes coses de les darreres quatre dècades d’història d’Espanya i del punt mort, pantanós, en el qual ha caigut aquest país, sencer, Catalunya inclosa. Franco encara està viu, la seva ombra encara embruta el present i el futur d’aquest país. És el gran tabú: el franquisme va morir amb Franco. Veritat absoluta, incontestable? Només cal mirar amb una mica de mala intenció i esperit crític el que passa i veurem l’herència del franquisme més viva del que volem creure. I fins que no passem pantalla definitivament, afrontant totes les crues veritats, aquí seguirem.
