No és un fet habitual però, a vegades, la indigestió de les faves crues o la intolerància a la inhalació del pol·len de la planta, en persones amb una manca congènita de l’enzim glucosa-6-fosfat-deshidrogenasa, deriva en un trastorn conegut com a “favisme”.
És una patologia que afecta un petit percentatge de la població dels països mediterranis. Els símptomes habituals d’aquesta malaltia, que no és gens estranya a Itàlia, és cansament, pal·lidesa, febre, dolors abdominals, tremolors i nàusees.
L’àcid úric
També cal moderar el seu consum en cas d’hiperuricèmia (un excés d’àcid úric a la sang) com a conseqüència del seu moderat contingut en purines que es transformen en àcid úric a l’organisme i que pot derivar en gota, una malaltia provocada per la formació de cristalls d’aquest àcid a les articulacions, especialment, en els dits.
Com a la resta de lleguminoses, les faves poden provocar gasos i molèsties intestinals. En aquest cas, perquè són riques en fibres insolubles (rafinosa i genisteïna). Per això no s’aconsella que es mengin a l’hora de sopar perquè són difícils de pair, dificulten les digestions i, en conseqüència, provoquen malsons. Ateses totes aquestes consideracions, cal menjar-les al migdia i amb certa periodicitat. Les flatulències es poden evitar si es couen amb herbes com ara el fonoll, el comí, l’anís o el llorer.
Cultivar-les a casa
A més, es poden cultivar en testos perquè són molt productives i no necessiten una cura especial. Només la mida del test, d’uns 30 cm de diàmetre i uns 25 cm de profunditat, per veure com creix una planta trepadora que a la primavera sorprèn amb múltiples beines plenes de faves.
Cal recordar que és un dels aliments més antics. Ja existia a l’Antic Egipte, Grècia i Roma. Ara bé no sempre era amb una finalitat exclusivament gastronòmica. En el cas dels romans, les consumien per potenciar al seva virilitat. D’aquesta cultura també ve la tradició de posar una fava dins un pastís (com passa amb el tortell de Reis) per commemorar que és el rei de la festa.
