Fa pocs dies em va venir a veure una persona que havia enviduat recentment. Estava preocupada pels diners que hauria de pagar d’impostos.
Vaig analitzar la documentació.
En tenir com a patrimoni entre ella i el difunt només un habitatge en propietat, tot i no ser l’habitual, i un parell de comptes corrents poc importants, li vaig aclarir que no hauria de pagar impost.
Ep! No hauria de pagar per l’impost sobre successions, però sí que li vaig aclarir que l’Ajuntament de Terrassa li cobraria uns 4.000 euros de plusvàlua municipal (un impost que fa una pudor important d’inconstitucionalitat que tira d’esquena, però que els ajuntaments segueixen cobrant; mentre els partits que els mantenen no canviïn la llei). En poc temps és possible que el Tribunal Constitucional -aquest que conformen designats amb carnet declarat o no dels propis partits polítics- declari aviat la inconstitucionalitat de l’impost.
Ningú discuteix que els ajuntaments necessiten diners per aixecar les càrregues i despeses que suporten, però sí que es discuteix la injustícia concreta d’aquest impost.
Doncs bé, en aquest moment que tenim davant canvis importants previsibles a nivell del govern de l’Estat i possibles a nivell català, cal preguntar-se en veu alta sobre quin és l’ambient que es respira sobre l’impost sobre successions.
Aquest és un impost que recau sobre herències i, en parlar d’herències, hi ha forces polítiques que hi fan caldo gros.
Si tenim en compte que els patrimonis que s’hereten ja han pagat impostos per aconseguir-se, pagar per heretar vol dir pagar dues vegades (i a més pagar a l’Ajuntament vol dir pagar-ne tres). Certament hi hauria la discussió política sobre si tot i així s’ha de pagar o no. Ara bé, les forces polítiques catalanes i també les espanyoles amb ànim de ser els més "progres" han posat en el seu punt de mira "fer pagar els rics".
I, a tots els que no som rics, ens sembla bé. Però compte, els rics de veritat no són els que paguen l’impost de successions. Els rics de veritat aprofiten els avantatges de les lleis que no canvien els partits "progres" quan manen, i tenen diverses fórmules imaginatives amb tot el suport legal per no pagar, siguin sicavs, societats vàries, bonificacions i deduccions fiscals, canvis de residència fiscal, etcètera.
Per tant, quan els partits diuen "que paguin els rics" volen dir que segueixin pagant les empobrides classes mitjanes.
Aquest és un país de titelles i titellaires, on, els fils dels titelles, no sempre els mouen els titellaires.
Cal que quan sentim "que paguin els rics" mirem abans si ja es fa pagar als rics i si només parlen que segueixin pagant els que sempre han estat Hisenda (com diu el jutge mallorquí Castro, "és indignant que ens diguin a la cara una cosa que ja sabíem, que és que només alguns som Hisenda").
L’autor és advocat