El tema de les relacions amoroses home-dona és inesgotable, milers i milers de llibres i d’articles al nostre abast analitzant-les, recomanant com conduir-les, esmenar-les amb múltiples indicacions. En l’obra de teatre "73 raons per deixar-te", un musical de Guillem Clua i Jordi Cornudella, s’esmenten algunes frases que val la pena comentar. La peça es defineix com un musical, això ja ens indica que no es tracta d’una obra seriosa, profunda, sinó que té la intenció de distreure, de fer riure, de fer passar una estona agradable, efectivament, sortim del teatre amb un somriure i amb una dosi de benestar.
La temàtica tracta d’una parella jove on la noia li diu al pare, un home vidu, les raons que té per deixar la seva parella i trencar la relació. Alhora el noi també parla amb la seva mare, una dona separada, dels defectes de la seva parella. Tot plegat sumen la gens menyspreable xifra de 73… Si una parella té 73 raons per deixar-ho córrer sembla titànic intentar esmenar la relació, i que la convivència no es trenqui. A mida que l’obra es desenvolupa neix una relació amorosa entre els consogres, quelcom inimaginable a l’inici. Els fills respectius reben la notícia amb sorpresa i incredulitat.
Val la pena comentar algunes frases. El pare de la noia, un serraller actiu laboralment que fins i tot dóna feina al gendre, comenta a la seva filla més o menys això: "Em sembla que l’amor més que atendre a la biologia i cercar la mitja taronja és una qüestió d’engranatges, d’ anar llimant per un cantó, tractar d’ajustar les dents per un altre, de manera que hi hagi joc, que allò no grinyoli".
Paraules sàvies en boca d’algú que no ha passat per la universitat però sí que reflexiona sobre la vida. Aquestes paraules ens parlen d’ajustar, de fer joc, que hi hagi moviment, dinamisme. Això és ben diferent a quedar-se extasiat amb l’altre; actitud present en les primeres fases de l’enamorament. La mitja taronja ens parla de cercle, de perfecció, però també de tancament. El gran mèrit dels enamorats raurà que després d’aquesta tempesta joiosa les peces de la maquinària puguin fer joc, que una roda no impedeixi el moviment de l’altra, que no ensopeguin a cada moment. Aconseguir aquesta dinàmica necessàriament comporta renúncies i entrega per part del dos membres. Els cal renunciar a l’ideal impossible, que tot vagi com una seda.
Moltes vegades un dels membres evoluciona en un sentit mentre que l’altre no, o bé segueixen una mateixa direcció però caminen a diferent ritme. Si això no es compensa amb recessos dialogants, en el moment en què s’adonen que quelcom no va bé estan tan distants que se’ls fa molt difícil reprendre el camí.
En l’obra, els protagonistes en litigi, cap al final, volen refer la relació. Argumenten una raó que neutralitza totes les altres: malgrat tot el vull, l’estimo. Aquestes paraules són alhora enigmàtiques i potents.
Què fa que dues persones es mantinguin juntes? Què estimen de l’altre? Se l’estima o bé se’l necessita? Què volen, què valoren? Tot un munt d’interrogants, que varien en el curs vital, precisament perquè la vida és moviment, canvi, evolució. El que es volia i se cercava a una edat esdevé diferent en el curs del temps. La nostra quotidianitat ens mostra com en són, de difícils, les relacions de parella. Les separacions estan a l’ordre del dia. En l’atracció amorosa, s’hi juga allò de més pregon de cadascú i això inclou una part irracional i inconscient. Lluny de la meva intenció ser derrotista, la realitat ens mostra com malgrat tot hi ha parelles que funcionen. No incloc en aquest apartat els que estan junts perpetuant una mala relació, o per dependència econòmica o emocional . No hi ha engranatges perfectes en el món de les relacions humanes. Cridem el serraller quan les portes no s’obren, si aquestes són psíquiques els psicoanalistes podem ajudar. Té molt mèrit quan dues persones estan juntes havent sabut mantenir una dosi raonable de desig. Si els interroguéssim potser ens dirien 73 raons per continuar. Podem afirmar que han cuidat els engranatges.
L’autora és psicòloga clínica. Psicoanalista