Anna Carpena (Terrassa, 1950) ha posat sobre el paper la seva experiència de molts anys com a mestra i experta en educació emocional en el seu llibre “L´educació de l´empatia és possible”
Com està vivint aquests mesos arrel de la publicació del seu llibre?
Amb presentacions per tot Catalunya, a Terrassa, Barcelona, la Universitat de Vic, Blanes i d´altres programades per aquest 2016 amb Eumo Editorial. Fa temps que treballo l´educació emocional, com a formadora de mestres i fent xerrades i vaig poder comprovar que l´empatia era un tema interessantíssim i tan ampli com per dedicar-li un llibre.
Per què es va voler centrar en l´empatia, un concepte tant de moda?
L´empatia és un terme recent amb el que treballem des de no fa gaire a les escoles. No és una idea romàntica sinó que ens permet posar-nos en la pell d´una altra persona, comprendre-la i sentir la necessitat d´ajudar-la. I aquesta capacitat biològica es pot entrenar. Aquesta facultat de saber escoltar i tenir compassió és molt important. Si ajudéssim més els altres el món seria millor.
Tot i ser un llibre adreçat als educadors per què ha despertat l´interès de membres d´Amnistia Internacional?
Va ser l´ex presidenta d´Amnistia qui va valorar el tema perquè l´empatia és un concepte universal de compromís per la felicitat de tots i no només s´aplica en la conducta dels nens. Des d´Amnistia volen que la gent comprengui que l´únic camí de salvació d´aquest món que s´està destruint és l´empatia.
Precisament ara es celebra el mes de la pau a moltes escoles. Hi ha inquietud per salvar el món no?
Sí, però no hi ha suficient amb omplir-nos la boca de consignes en defensa de la pau i de la no violència per a un món millor. Si només es raona amb idees i no s´entra en el terreny de les emocions l´intent de resoldre conflictes serà un fracàs.
Què podem fer? L´empatia és una capacitat innata o s´aprèn?
Per activar-la primer de tot la persona, sigui nen o adult, ha de connectar amb les seves pròpies emocions. Si no sap què sent ni què ha de fer davant els sentiments de l´altre ignorarà el que passa i no tindrà el desig de ser empàtic. Per poder ensenyar l´empatia en els infants, els adults som els primers que ens hem de formar emocionalment. I el mecanisme per arribar a la intel·ligència social és l´educació emocional. Els resultats són evidents.
Anem a l´escola. Què s´ha de fer per formar nens més sociables?
Primer de tot el nen ha d´aprendre a conèixer-se, a estar bé amb si mateix, a ser autònom i, després, a saber relacionar-se bé amb els altres. Però a l´escola tradicional quan dos alumnes s´han barallat sempre demana: “Mira a l´altre, perdona´l, escolta´l i procureu seu amics”, sense ajudar a connectar amb les emocions que hi ha a la base del conflicte.
Vol dir que no és la millor solució?
Quan un nen té ganes d´escanyar l´altre és difícil gestionar la causa de la seva ira o ràbia amb el mètode convencional. Els nens tenen la tendència a jugar i barallar-se, a pegar o insultar. Les emocions que hi ha al darrere les poden mostrar de forma no agressiva però ningú els ha ensenyat com. Si aprenen a gestionar-les podran regular i abaixar les emocions negatives, augmentar les possitives i els nens creixeran sent més cordials i sociables.
Aquí entra la tasca de l´educador per allunyar sentiments negatius?
En efecte. S´han de fomentar les emocions positives (com estimar, ser generós, agraït,…), amb tracte amable per a que quan apareguin les negatives (ira, ràbia, por…) aquestes tinguin menys intensitat. És necessari que tant un nen com un educador es coneguin a sí mateixos i després aprenguin a fer feliços els altres.
Els psicòlegs diuen que negar o prohibir emocions no és bo.
Gens. Ni en un nen ni en un adult. Si es reprimeixen el nen desconnectarà, ignorarà el seu interior. Els sentiments possitius i negatius formen part del nostre codi genètic. El que s´ha de fer és reconèixer-los, acceptar-los i aprendre a gestionar-los. Un tracte amable i una escolta atenta i calmada li seran molt beneficiosos per canviar.
Vol dir que un crit o un càstig no són convenients davant una rebequeria? Que és millor la calma?
D´això en parlo molt al meu llibre! Por semblar que el càstig resolgui una conducta negativa, però no es així perquè no suprimeix la causa d´aquella actitud. A més un model coercitiu no ensenya a resoldre conflictes. Això no vol dir que als nens se´ls hagi de deixar passar tot.
I els pares com han d´actuar? Es diu que els nens estan sobreprotegits.
La sobreprotecció és un problema més dels adults, de molts pares i mares que defugen de l´autoritat que van patir de petits. Calen més mostres d´afecte i disciplina inductiva per fer nens més empàtics.
I la tècnica a l´escola d´enviar un nen al racó de pensar?
El mètode de fer reflexionar per sí sol no serveix perquè llavors els nens no connecten amb les emocions. És un error que haurien de modificar no només els mestres sinó els entrenadors d´esports, els monitors de menjador i de casals i centres d´esplai. En definitiva tots els que són educadors. Quan hi ha un problema, el diàleg, el tracte amable poden fer reconsiderar una actitud.
Una situació d´assetjament es pot detectar i frenar amb l´empatia?
Sí que es pot, sempre i quan l´educador hagi treballat les emocions tant amb l´assetjador com amb els que són espectadors d´aquest assetjament escolar i el consenteixen. Sorprenentment a la majoria de recursos educatius per fer-hi front no apareix l´empatia. Educadors i pares recriminen a l´agressor amb: “Això que fas no està bé, no t´ho deixarem passar més” però no aporten als nens eines per prendre consciència de sentir el mal que fan i tenir compassió per la víctima.
La compassió és, per tant, també bàsica per desactivar un assetjament?
És una de les bases de l´empatia. Fa que les criatures aprenguin a ser compassives amb els altres quan els veuen patir. El problema greu és que l´entorn i la cultura recreativa que viuen no ajuda. Els videos, les pel·lícules o els videojocs on es mata, es mostra sang i ferides i fa riure veure com algú cau i es trenca les costelles formen part d´una cultura “escombreria” que fomenta la indiferència cap al patiment dels altres. Diuen que un infant sap distingir la ficció de la realitat però aquests continguts l´estan anestesiant front els efectes de la violència. Paradoxalment, ara molts escolars criden en defensa de la pau i després se´n van a casa a matar amb els videojocs.
L´entorn familiar amb pares que no siguin empàtics també genera nens més agressius?
Evidentment. Hi ha pares que no posarien mai la ma a sobre d´un fill però en canvi l´humilien d´una manera tremenda i sistemàtica, aixafen la seva autoestima. I això també és violència. Si els nens creixen en un ambient hostil, amb les seves emocions negades i ridiculitzades imitaran i reproduiran la conducta dels pares quan siguin adults. Si intervenim a temps aquesta tendència en el nen es pot modificar.
Què va pensar davant el cas de l´adolescent de Rubí, víctima de bullying, que es va treure la vida?
Que novament no es va treballar aquests nois amb educació emocional. Amb els assetjadors per a que canviessin de conducta i sentissin compassió per la víctima. S´han posat en marxa accions educatives per reconduir aquest instint violent? No. El cas tràgic de Rubí em va fer pensar que una altra vegada busquem culpables. Però els assetjadors també són víctimes del que fan perquè els falta madurar amb un aprenentatge emocional. I cada vegada m´esgarrifo més davant aquesta cultura que, precisament, fomenta una indiferència cap a la crueltat. Els joves necessiten un acompanyament cap a l´empatia. Però mentrestant, ulls oberts que això no és cosa de nens!
Hi hauria d´haver més empatia entre pares i mestres o educadors?
Si i hauria de ser mútua. El professorat hauria de comprendre els pares, veure el context de la família, les crisis que estan vivint, escoltar-los i atendre les seves necessitats. I els pares també haurien de posar-se en el lloc dels mestres. Aquesta entesa mútua és difícil.
La tendència dels pares és acostar-se a un mestre per demanar suport davant el fracàs escolar del fill.
Aquesta situació es produeix sobretot a secundària. I precisament és en aquest cicle formatiu quan les distàncies entre mestres i família és major. Quan els nens s´incorporen a l´institut l´assignatura passa a ser més important que la persona.
Introduiria una assignatura d´educació emocional?
L´educació emocional hauria de tenir un espai temporal i un espai físic reservat a l´escola. S´hauria de crear un lloc concret on els nens poguessin anar a tranquil·litzar-se i també a dialogar. Igualment és necessari un temps per aprendre tècniques de gestió emocional. Però potser encara és més important que s´apliqui en la dinàmica diària.
Què ha après dels nens?
Que són com esponges, aprenen més ràpid que els adults, són conscients dels canvis que fan i desitgen millorar encara més emocionalment. I això és meravellós!
