En un Estat en què hom pot passejar per autopistes gairebé desertes i comprovar que s’han construït vies per a AVE que no resisteixen cap mena de càlcul sobre la seva sostenibilitat econòmica, que el Quart Cinturó estigui com està és una vergonya. De fet, més que autovia orbital o quart cinturó potser n’haurem de dir la ronda de la vergonya. No és admissible tractar d’aquesta manera un dels punts de l’Estat que generen més PIB i un dels nuclis més exportadors. No és admissible perquè comporta maltractar un dels hubs de creació de riquesa imprescindibles per després mantenir l’equilibri social.
En aquest país, ja sigui pels greuges territorials que han generat tant els governs del PP com del PSOE com per les obsessions ideològiques d’altres, s’acaba penalitzant els nuclis generadors de riquesa en un negoci en què només hi pot perdre tothom. Alguns només parlen de distribuir la riquesa i ho trobo molt bé, a condició que no oblidin que per distribuir primer cal crear-la. Per crear la riquesa en un món competitiu com el nostre calen unes mínimes condicions, calen unes externalitats que si no existeixen multipliquen la pèrdua d’oportunitats. Però quina mena de decisors tenim?
A Terrassa no hem estat encertats en la gestió del Quart Cinturó. A començaments dels noranta hi va haver des de la pròpia ciutat una manca de visió imperdonable, després va ser necessari refer una i altra vegada els projectes per manques de respecte ambiental i finalment la desídia i l’estultícia s’han imposat com a únics arguments de governs de tots els colors. Per a Terrassa aquesta és una obra fonamental. Estar situat entre la B30 i el Quart Cinturó, amb l’E9 com a eix vertebrador entre ambdues rondes, suposa un externalitat molt important. Terrassa és una candidata natural als processos de reindustrialització, a l’impuls de projectes d’això que ara es diu la Indústria 4.0 (IoT, Big Data, robòtica, intel·ligència artificial, manufactura additiva, etcètera). Però aquests projectes no sorgiran sols, ni per decret, ni per voluntat de cap Ajuntament. Només es concretaran si empresaris i emprenedors veuen en la ciutat i el seu entorn unes condicions diferencials. La logística, les comunicacions, són elements fonamentals per decidir els emplaçaments de molts negocis. Que el Quart Cinturó era important en aquestes decisions ho evidencia que l’antiga planta Sony (ara substituïda per Ficosa) ja es va instal·lar a Viladecavalls per aquest motiu, igual que Circutor. No és acceptable que, més de trenta anys després, encara no hi hagi el Quart Cinturó. Terrassa mentrestant s’ha despoblat d’empreses grans. Es poden comptar amb els dits d’una mà i encara en sobren. Les coses no surten gratis. Els costos d’oportunitat són reals. La història també s’escriu des de les comunicacions, els romans ja van entendre això fa més de dos mil anys.
La meva indignació puja de to quan llegeixo al diari que en les explicacions sobre l’entrevista de Rull amb Pastor el Quart Cinturó es preveu acabar el 2019. Però estem parlant només del tram Abrera-Terrassa! Creia, perdonin la meva ingenuïtat, que parlàvem fins a Granollers! Segurament no podem tenir millor ambaixador que Josep Rull per defensar el Quart Cinturó, segur que amb tot el suport de Ballart i de molts altres. Però segur també que deu ser el pitjor moment per negociar amb el govern central. En fi, que quan no és una és per una altra, però el més calent és a l’aigüera.
Terrassa necessita resoldre la seva cornisa nord. Ho ha de fer posant una ratlla de protecció al parc natural (Matadepera també hi hauria d’ajudar) i sense fer concessions en aquest punt. Però aquest franja nord hauria de ser un segon carrer major de la Catalunya de la reindustrialització i, al pas que anem, serà un territori empresarialment disminuït. El Quart Cinturó és una obra imprescindible des de fa molts anys. No ens enganyem, la seva absència ens ha fet molt mal i ens en continuarà fent. Necessitem fer créixer empreses i atraure empreses que ofereixin llocs de treball de qualitat en un món en què cada cop hi haurà menys llocs de treball. Un factor clau de desenvolupament, potser l’únic en què realment poder ajudar les administracions junt amb tenir bons espais industrials, viu en l’absoluta vergonya des de fa dècades. No ens hi podem resignar.
