Molts nens, joves i persones adultes potser no han llegit o bé no han escoltat mai les històries dels mites de l’antiga Grècia. Si això fos així, penso que no solament haurien perdut l’experiència de gaudir de les seves magnífiques històries i impressionants aventures, sinó sobretot no haurien tingut l’oportunitat d’aprendre els ensenyaments per a la vida personal i col·lectiva que ens presenten els seus missatges sobre la formació del món, el naixement, la mort, l’amor, la guerra, la justícia, el valor… Atansar-se a la mitologia grega ens atorga uns elements de vida rica que ens doten d’una enorme potència per fer front al món i a la vida.
Els éssers humans, a l’antigor, no suportaven la prepotència, el poder absolut de l’Univers, ni la incomprensibilitat del cosmos mut i insondable, que els produïa por i terror. Per trencar aquest silenci, apaivagar la prepotència de la realitat i foragitar la por, els homes inventaren els mites i, d’aquesta manera, poder salvaguardar el món de la vida tot i oferint als mortals els mitjans per donar-li un sentit.
La primera història -“Teogonia” (Hesíode, s. VII a.C.)- és el relat dels orígens de totes les coses, de la naturalesa, dels déus i dels homes. La idea fonamental és que, un cop el món natural ha deixat de ser caòtic i ha esdevingut harmònic i ordenat (“cosmos”), cal que aquest ordre es mantingui i que el món humà es faci a la seva semblança. Per la qual cosa, l’home ha de cercar la vida bona, entesa com una vida en harmonia amb l’ordre còsmic, i qui trenqui aquest ordre cal “posar-lo al seu lloc”.
El llarg viatge d’Odisseu -a “L’Odissea”- és el model de la recerca d’una vida bona que cada home ha de fer per trobar el seu lloc en el si de l’ordre còsmic construït pels déus. Tanmateix hi ha individus que, a diferència d’Odisseu, no es conformen, es rebel·len i trenquen l’harmonia. A aquests, que cometen actes desmesurats, sempre se’ls posa al seu lloc amb una violència dissuasiva. Els mites de “Prometeu” i “Pandora”, “Esculapi” i “Mides”, “Sísif”, “Ícar” i “Orfeu” són exemples del que li passa al mortal que trenca l’harmonia, que l’excés, la desmesura, sempre acaba amb desgràcia.
A més dels déus, els qui fan la tasca de garantir l’ordre del cosmos contra el retorn del Caos són els herois -“Heracles”, “Perseu”, “Teseu”, “Jasó”…-, els quals combaten en nom de la justícia en defensa de l’harmonia del cosmos i contra els perills que amenacen trencar-lo.
És bo que qui trenca l’ordre de la natura “se’l posi al seu lloc”. Però, als éssers humans que no són déus ni famosos ni herois, sinó homes normals, senzills, com explicar-los el mal que els colpeja sense fer distincions entre bons i dolents?
Hi ha desgràcies que pateixen els humans i que no han merescut, però que arruïnen la seva vida. Com justificar aquestes calamitats que semblen del tot sense sentit? Hi ha desgràcies naturals que no depenen de l’home i no queda més remei que acceptar-les, però, n’hi ha que són conseqüència del desordre polític, social i econòmic i que colpegen injustament sobre molta gent. Aquí no ens queda més remei que, com en els mites d'”Èdip” i “Antígona”, dir sí al destí, però no als sofriments injustificats que vénen d’un entorn injust. Èdip accepta la seva sort com manifesta el seu propi càstig -s’arrenca els ulls-, però també es rebel·la, protesta per la vida mateixa, pel seu sofriment injustificat i Antígona encara més. Ambdós són, davant nostre, uns personatges exemplars que donen testimoni pel seu sofriment injustificat i no merescut. Crec que el lector d’aquest mite necessàriament pensarà que, malgrat tot, s’hauria de poder canviar el món, millorar-lo i transformar-lo i no solament interpretar-lo.
La grandesa d’aquests mites rau en la força subversiva que hi ha latent.
L’autor és filòsof
