Hi ha tantes maneres de llegir els resultats electorals, moltes d’elles obscenament tramposes, que amb els resultats de les generals del 2015 és gairebé impossible respondre a la pregunta: què recoi volen realment la majoria de ciutadans? Més encara quan la gent va votar de tot i força, defugint els esquemes simplificadors del bipartidisme del règim del 78… Si agafem els resultats i apliquem el principi "una persona, un vot" (que a Espanya, tramposament, no s’aplica, excepte a les municipals), tindríem un Congrés amb uns dos-cents diputats d’esquerres, uns cent de dretes i uns cinquanta de centre-dreta. A ull, clar, però més o menys ja seria això. Sense comptar les excepcions catalana i basca, per no embolicar-ho més. De manera que hi ha una clara majoria d’esquerres: aquí és on se situa una part molt important dels ciutadans d’aquest país, amb importants matisos i una extensa gamma de tons de vermell, del més viu al més pàl·lid. Suposem que aquesta majoria va suspirar un "uuufff" quan va saber que Sánchez intentaria bastir un govern? Suposem-ho, amb diferents graus d’entusiasme i de credulitat. Perquè aquell "uuuffff", aquella satisfacció condicionada de fa un parell de dies, va acompanyat d’un "ai" ple de temors i desconfiances envers el procés de negociació, les tàctiques partidistes, els maquiavelismes, les ambicions, els interessos dels "mercats" i les jugadetes i conspiracions que són de rigor. Sortirà de tot plegat una clara majoria progressista, més o menys alineada amb la majoria de la ciutadania? Vés a saber. I tindran valor per encarar amb intel·ligència l’obligat replantejament a fons del model d’Estat? Aquí és on repetim: "ai". Hi ha una oportunitat, és evident. Una bona oportunitat. Però són altíssimes les probabilitats que al final tot plegat es malbarati… Veurem si estan a l’alçada. I, si no, que es vagin traient del cap que tot seguirà si fa o no fa igual.
