Això és el que s’ha gastat Bankia (antiga Ca-ja Madrid, recordem que rescatada amb una muntanya de diner públic) en advocats i interessos de demora a causa de milers de demandes d’accionistes. 500 milions d’euros, que justifiquen amb un argument maquiavèlic: anem a judici per evitar que els contribuents siguin els que al final paguin els 1.840 milions que reclamen els accionistes. Bona gent, sí, que només pensen en els interessos públics i en els ciutadans… I quants casos ha guanyat Bankia? Un 5%. Espectacular: ha perdut el 95% de les demandes. No es pot dir que sigui un èxit, no… Per això ara es replantegen l’estratègia i pensen a estalviar-se minutes d’advocats i despeses que no porten enlloc… He dit enlloc? Sí que hi porten: és un joc de poder. Com els desnonaments. Costi el que costi, la banca sempre ha de guanyar. Així envien un missatge poderós a qualsevol persona que els vulgui reclamar: vigila, perquè no ens acabarem la pasta que tenim per a advocats i judicis… És un mètode molt eficaç per aconseguir la victòria: tu mai no tens la pasta, el temps ni les ganes per plantar-los cara. Per això guanyen sempre: recórrer a la justícia és car i lent, et surt més a compte passar pel tub, afluixar, rendir-te… I mirar de no perdre-hi bous i esquelles.
Mentrestant, la llei no protegeix el petit, no equilibra els termes de la lluita per la justícia, sinó que sempre acaba resultant que afavoreix aquestes grans corporacions bancàries o de telecomunicacions, electricitat o el que sigui. Al capdavall, sota boniques proclames a la igualtat davant de la llei, ens acaben sempre imposant la seva llei. Amb el permís o la passivitat de gran part de la política, per cert.
