Andrea i Mireia són dues adolescents de Matadepera que es van conèixer arran de la seva experiència amb el càncer.
Què va ser el primer que se us va passar pel cap quan us van dir que teníeu càncer?
Ens va caure el món a sobre. No ens ho esperàvem. I vam veure que hauríem de deixar la universitat, amics… Tota la nostra vida.
Com ho vau viure?
Al principi és dur. Costa aprendre a estar malalt i a dir que no a moltes coses, però t´has d´anar adaptant a la nova situació.
I com ho vau anar superant?
De mica en mica. Vas veient que la vida no canvia tant i que quan et trobes bé vas fent. Però sí que hi ha moments en què t´adones que estàs malalta, com quan els teus amics surten de festa o a fer coses i tu has de dir que no perquè realment no pots per debilitat.
Va ser dur el tractament?
És molt dur. Sobretot quan et cauen els cabells, et quedes sense celles…
M: Jo vaig deixar d´anar a la “uni”. No volia que ningú em veiés.
Ha afectat les vostres vides?
Afecta molt, i quan ets jove encara més. És un moment de la vida en el qual no pares quiet i sempre vols estar fent coses i canviar el xip costa molt.
Us ha canviat?
Moltíssim. Et canvia la manera de prioritzar i aprens a relativitzar.
Que diríeu als joves que es troben en la mateixa situació?
A: Que ser positiu és el més important.
M: Que busquin i es quedin amb els bons moments. I que no deixin de fer la seva vida.
