Diagnosticada de limfoma de Hodgkin fa 10 mesos, la Laura Maynadé explica com el càncer li ha canviat la manera de veure i viure la vida.
Com va encaixar la notícia?
El primer moment em vaig enfonsar. Estava amb la meva parella i la meva mare i em vaig posar a plorar. Però després ja em vaig recompondre i vaig donar la volta a la situació.
I com ho va viure el seu entorn?
Als meus pares, evidentment els va afectar molt. Però com que em veien tan animada ho van portar millor. El més difícil eren els moments en els quals jo estava pitjor, perquè l’ambient es contamina i, quan tu defalleixes, ells també. La meva parella m’ha fet molt costat i els he tingut tots tres en tot moment.
Va canviar molt la seva vida?
Completament. Deixes de tenir vida. L’únic que feia era fer coses pel meu cos i per estar bé. És a dir, em preparava l’esmorzar, em dutxava i em posava crema hidratant per tot el cos perquè la pell pateix molt. I amb això ja se’m feia l’hora de dinar. I és que tardes molt a fer les coses perquè estàs esgotat.
Què és el més dur?
Veure que no serveixes per a res, que no pots fer res. Ets com una persona gran a qui han de fer tot. Estava acostumada a un ritme frenètic de vida, tenia molts contactes i de cop vaig deixar de veure tothom. El WhatsApp va ser la meva salvació. I a vegades penses que et quedaràs sempre així, o que pots morir. És molt dur.
Hi ha hagut algun moment de dir: llenço la tovallola?
No. Potser si la situació s’hagués allargat sí.
Ha modificat prioritats?
Del tot. He tingut temps per reflexionar sobre les coses que feia malament abans i he après a relativitzar. Ara ja no em prenc les coses tant a pit.
Què diria a una persona que es trobi en la mateixa situació?
Que s’ha d’intentar ser el màxim de positiu possible i buscar les coses bones de la vida. I tam- bé ajuden les coses externes. A mi, m’han ajudat molt a Oncolliga.
