Els símbols són importants, si volen dir alguna cosa. En veiem dos casos. 1) Visita del president iranià a Itàlia. La cap de protocol del govern Renzi, en un excés de zel i amb ganes de no espatllar la reunió oficial al més alt nivell, tapa les estàtues romanes (en pilota picada) que podien ofendre els ulls puritans de l’iranià Rohani als Museus Capitolins. El ridícul ("figuraccia") ha estat de dimensions planetàries i totes les culpes cauen ara sobre la cap de protocol, cosa que no sembla gens creïble… 2) Visita del mateix Rohani a França. Tenien un dinar amb Hollande, que al final no es va poder fer. Raó? Els iranians volien suc de taronja i carn "halal" a l’àpat oficial, i monsieur Hollande té claríssim que París és a França, i que, sense voluntat d’ofendre ningú, a París es menja carn a la francesa i a taula se serveix vi francès, cosa que no impedeix que els convidats beguin només aigua. Resultat? Al final, el dinar oficial va acabar en reunió de treball, se suposa que amb aigües, cafès o infusions. Diferències? Itàlia, com Espanya, no té gens clar això de ser un Estat no confessional, neutre. França sí que ho té claríssim i actua en conseqüència: qui vingui a França, que accepti França. Clar que hi ha infinits matisos entre un cas i l’altre, a més de raons de protocol i fins i tot de delicadesa o amabilitat amb els hostes, però el simbolisme de les estàtues romanes i del vi francès és poderós: França és laica, sense manies, i Itàlia (i Espanya) estan empeltades i acomplexades (més del que sembla) de religió institucionalitzada. Si vas a l’Iran, t’has d’adaptar a les exigències iranianes. Si els iranians vénen a Europa… la solució és adaptar-nos també a les exigències iranianes? A França tenen clar que no, amb contradiccions, però no. I aquí… Aquí encara ens hem de preguntar què som.
