Vaig dir que faria aquí una platja i em van votar. Seran rucs!" Frase brillant i reveladora del que hi ha a l’interior de les neurones d’Alfonso Rus, un dels polítics valencians protagonistes del darrer "tsunami de merda" (no hi ha expressió millor, tot i que és poc refinada) que ha inundat la política espanyola. També va arribar a prometre un Ferrari a qui el votés. I avions de joguina per omplir l’aeroport de Castelló. O una celebració amb "champán y mujeres" en una nit electoral. Un "catxondo", amb totes les lletres, oi? Un graciós, clar. Entre acudit i acudit, sembla que li va sobrar temps per dedicar-se a altres activitats més lucratives: el "cas Imelsa", esclatat just en plena negociació del govern espanyol… Problema? Que un individu així, i molts altres com ell, ha guanyat eleccions a cabassos. Amb mètodes més o menys barroers, d’acord, però les han guanyat democràticament. Aquest és el problema: qui és l’ingenu o l’idiota capaç de votar un individu com aquest? Què tenen en la seva ment les persones que voten personatges enfangats en obscures històries, poc de fiar, encara que acostumin a sortir nets dels tribunals? A València el catàleg d’aquesta mena de polítics no te l’acabes, però a Catalunya, Madrid, Andalusia… la llista és infinita. I hi ha gent que els vota, sense que ningú no els obligui, gent que deu estar convençuda d’alguna manera i que pensa que la corrupció és un invent dels adversaris polítics, dels periodistes, de la policia… Aquest és l’autèntic drama. El dels corruptes se soluciona, tard o d’hora, millor o pitjor, al jutjat. Però el drama d’aquesta mena d’electors tan fàcils d’entabanar té poc remei… I aquí és on la qualitat d’una democràcia comença a flaquejar. A la base.
