El govern català, i s’entén que la coalició JxS, comença a admetre discretament el que havia d’haver acceptat l’endemà mateix de les eleccions de setembre. Ho fa amb la boca petita, sense reconèixer l’error monumental, sense demanar excuses, però ho fa… Amb menys del 50% no n’hi ha prou ni per desconnectar ni per a res. Ni tan sols per començar a desconnectar. N’hi ha prou amb el 50% més un vot? Tampoc. Ho saben perfectament, tot i que el seu tacticisme endèmic, a més de la suposada astúcia que no ha portat enlloc, els impedeix admetre-ho honestament. Caldria un 55% o potser un 60%, a més d’una participació electoral important. Només amb aquest aval de vots i de participació es pot declarar la independència d’un país i engegar a fer punyetes la legalitat de l’Estat. Seria una voluntat democràtica incontestable, fins i tot si el referèndum es convoqués i es realitzés al marge de la llei espanyola, però es portés a terme de forma impecable, transparent. Això no ho podria parar ningú. La resta és fer volar coloms per passar l’estona o, directament, enganyar la gent. Només començarà un nou temps polític quan reconeguin que no tenien prou vots i s’arremanguin per buscar-los, cosa no impossible en alguns anys. Ara per ara, no és massa probable que la política espanyola s’obri cap a la recerca de solucions creatives, flexibles i intel·ligents per a Catalunya. Si això segueix així, arribar al 60% és qüestió de temps. D’una generació, com a molt. Però cal fer les coses bé, impecablement, i amb majories incontestables. I això implica una mutació del catalanisme i de l’independentisme, si vol anar més enllà… Ja anirem veient fins a on arriba aquesta capacitat d’obrir-se fins al 60% i quines pèrdues i quins guanys implica… Partint de la base que gran part de la política que coneixíem se n’està anant i no tornarà.
