S’aixeca el teló vermell del Gran Teatre del Liceu i apareixen davant la vista gairebé cent lliteres del que l’espectador veu com un gran camp de refugiats amb monitors on viu el cor i que impacta en l’espectador en el primer moment. Un creu que assistirà a una gran epopeia amb una inspiradora crida a l’esperança i la fortalesa humana, però el llibret que tinc entre les mans posa "Otello", de Verdi, és clar que es tracta de la tragèdia absurda de la gelosia, aquesta terrible xacra que pateixen les dones a mans dels homes.
Aquest inici tan potent escenogràficament parlant ens captiva per pertànyer a l’àmbit de les escenografies poderoses poques vegades vistes en temps de crisi econòmica, el responsable n’és Harald Thor. El moment per a la intimitat ve quan l’habitació de l’oficial baixa i llavors les escenes entre Desdèmona i Otel·lo cobren una dimensió íntima i privada davant de la contínua observació a què es veuen sotmesos al mig de la gentada del camp: nens, homes, dones i joves d’ambdós sexes corrent per l’escenari ocupat pels militars encarregats de controlar el camp i incapaços de controlar les seves vides personals, els seus desitjos i les seves inseguretats.
L’"Otello", de Verdi, és com el de William Shakespeare, un drama de personatges en conflicte en el qual el paper de Jago, el gran manipulador interpretat per Marc Vratogna, es menja teatralment Otello, interpretat per José Cura. La parella José Cura (Otello)-Ermonela Jaho (Desdèmona), belles escenes de delicat lirisme interior, d’un amor, un ric material sentimental, apassionat i enverinat pel verí de la gelosia.
Els homes d’"Otello" es mostren sense control sobre els seus sentiments, incapaços de controlar l’enveja o la gelosia, sentiments tòxics els dos per a l’ésser humà. El desig de posseir el que altres tenen porta els éssers humans a comportaments fora de la raó. Som responsables de les nostres accions, quan parlem deixem de pensar, el pensament neix de la necessitat de reflexió interior, de l’energia que des de dins et condueix pel que és raonable.
Malauradament la violència masclista surt de l’escenari per assassinar dones víctimes d’uns éssers violents que després es donen mort com Otello. Ens agradaria viure en una societat lliure de violència de gènere, on els homes no estrangulessin les seves Desdèmones, si no és de forma fingida sobre un escenari de teatre com en el cas de l’obra de William Shakespeare, del qual es compleixen 400 anys de la mort, o sobre l’escenari d’un teatre d’òpera com passa amb l’ "Otello" de Verdi. La música de Verdi sens dubte és una de les meravelles més absolutament genials, que fan sentir a l’espectador, des de la primera fins a l’última nota, una enorme càrrega emocional, un veritable carnaval per a les orelles. "Otello", de Verdi, al Gran Teatre del Liceu, un moment per pensar en les veus de la mort.
