Aquesta és la sensació que transmet la política espanyola i tot el seu garbuix de negociacions, amenaces, indirectes, retirades tàctiques i ofertes de cara a la galeria. Portem dies i dies, i els que ens queden, seguint un relat pobríssim, manipulador, centrat en els noms dels suposats herois que combaten ferotgement en els mitjans i les xarxes: que si Pablo, que si Pedro, que si Mariano, que si Albert o Alberto, que si Felipe… I cap dona, ni una sola, per variar, en primera línia. L’excepció, entre bambalines, és Susana, virreina i "lideresa" del sud.
Lluny queden ja les eleccions i aquella bonica retòrica que els feia dir que els ciutadans són els que realment manen. Ara s’han tancat amb la seva joguina preferida, les conspiracions per assaltar o retenir el poder, i s’han oblidat -amb excepcions- del país real. Van per lliure, com vam veure a Catalunya en els llargs mesos del parèntesi postelectoral. Viuen en un món a part, convenientment preservat per uns mitjans de comunicació que -excepcions al marge- ens expliquen un conte sense esperit crític, sense contingut polític: pur teatre, una lluita de titans d’ego infinit, que avui reben i demà reparteixen garrotades, un escenari d’estratègies cortesanes i una immensa buidor d’idees polítiques, d’intel·ligència emocional… L’obra que interpreten en aquest teatre és vella política en estat de descomposició, però encara poderosa i molt capaç de guardar les formes i dissimular la formidable esquerda que se li ha obert sota els peus. Veient-los actuar i volar tan baix en la gran partida de pòquer a què juguen s’entén força millor que això és com l’extinció dels dinosaures: ells tampoc no es van adonar del que estava passant i van continuar fent el mateix que feien… I, un bon dia, ja no hi eren i l’evolució va seguir sense ells.
