Probablement la tècnica més divulgada de la gestió d’organitzacions és el SWOT Analysis, conegut popularment com a DAFO en el nostre entorn. És una metodologia que un grup de consultors de l’Stanford Research Institute va desenvolupar en els anys seixanta i setanta. Bàsicament defineix i busca mantenir les fortaleses d’una organització, superar les seves febleses, fer front a les amenaces que pugui tenir i aprofitar les oportunitats que tingui a l’abast. Moltes ciutats han fet aquest exercici per inspirar les seves estratègies. És un instrument senzill, que tot i semblar una mica antic continua tenint utilitat.
Altres vegades he parlat en aquestes pàgines de quines són les oportunitats que ha de buscar Terrassa. Avui m’agradaria centrar-me més en els seus punts forts i, com a contrapunt, també en algunes de les seves febleses. Comencem en positiu. Terrassa va acumular al llarg del segle XIX i XX una gran tradició de ciutat industrial i això, ara que tant es parla d’indústria 4.0, hauria de servir per quedar ben posicionats. Tot i que hi ha més memòria d’indústria que empreses industrials, en aquest actiu es manté un cert posicionament i caldria aprofitar-lo. Tenim una massa crítica no menor en temes de salut i aquest és un eix a valorar clarament, en un dels sectors clau econòmicament i per al manteniment de l’Estat del benestar. La ciutat manté algunes apostes culturals que la fan molt destacable, l’èxit dels Minyons d’aquest any posa Terrassa en la cimera dels emplaçaments castellers i la tradició del jazz persevera. De fons, la ciutat manté una base patrimonial que sorprèn els visitants (esglésies de Sant Pere, Masia Freixa, Museu de la Ciència i la Tècnica com a fars del recorregut Muncunill). És una ciutat bastant segura. Manté alguns dels bastions d’una societat civil que tenia una de les xarxes institucionals més denses de Catalunya. Cal destacar entre els actius de Terrassa el campus de la Universitat Politècnica de Catalunya que, malgrat que necessiti una forta embranzida, és un dels campus grans de Catalunya, i el Centre Tecnològic Leitat, que va camí de ser el centre tecnològic privat de referència a Catalunya i un dels de la llista curta a Espanya. Bé, si no ens volem descuidar la política, cal sumar al lideratge cada cop més consolidat de Ballart a l’alcaldia el fet que tinguem dos consellers terrassencs, Josep Rull i Jordi Baiget (curiosament Terrassa ha tingut històricament poquíssims consellers a la Generalitat, recordo només el cas d’Oriol Badia). Finalment, Terrassa és la primera ciutat de Catalunya fora de la gran Barcelona que es dibuixa sense solució de continuïtat entre l’Hospitalet i Badalona. El rerefons natural de Terrassa és de primer nivell. Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac constitueixen el tresor íntim de molts terrassencs. Aquest és l’inventari dispers d’actius que em ve al cap.
Per contra, Terrassa té febleses. La ciutat té bosses de pobresa preocupants. La crisi ha desfermat emergències socials associades a una taxa d’atur molt alta. Aquestes dificultats socials afecten una important proporció d’immigració que presenta grans reptes d’integració en aquest entorn de crisi. L’estructura empresarial està molt empobrida. Poques empreses de referència i baixa capacitat d’atracció empresarial. Tenim start ups, en neixen, però no creixen. El Parc Audiovisual és una aposta estratègica de finals dels noranta que s’ha quedat a mitges i costa molts diners de mantenir. El comerç local és poc diferenciat, justeja (potser perquè ha viscut en un proteccionisme que no porta a enlloc). La vida política és inestable, amb una clara pèrdua de centralitat i amb una agenda estratègica precària ( i no només per culpa del govern municipal). Una ciutat urbanísticament discreta, amb un trànsit mal resolt, que se salva per l’herència modernista i el parc de Vallparadís. Una autovia orbital (Quart Cinturó) que va camí de ser una segona Sagrada Família, no s’acaba mai. Unes rodalies ferroviàries mal resoltes que compensen amb uns FGC que tenen una petita xarxa de metro.
I més coses. Fer llistes negatives és sempre llaminer. En estratègia és fonamental saber posar en valor els actius de què es disposa. I aquesta ha de ser una tasca compartida per tots aquells que quan escolten el nom de la ciutat s’hi senten identificats. El repte compartit és construir un projecte engrescador basat a valorar actius i trajectòries. El risc és instal·lar-se definitivament en la mediocritat.
