Part del truc de tot el vodevil sobre els grups parlamentaris, al Congrés, es deu a les subvencions: si tens grup, et toca pasta. És així de cru. Però això no és tot, encara que serveixi per desacreditar les peticions de partits petits que volen constituir un grup, intervenir amb un únic portaveu, participar del "gran joc" parlamentari, ser visibles davant dels ciutadans… Sense grup propi, desapareixes. I aquesta és l’altra part del truc, el reglament del Congrés, pensat a mida de les grans formacions polítiques del bipartidisme, com la tramposa llei electoral. Els petits no existeixen. Per què? No és que hi hagi una raó clara, però en general se’ns fa creure que és per agilitar els debats: com si no fos possible fer sessions amb deu, quinze o trenta grups, i distribuir el temps amb una mica de proporcionalitat i justícia. Problema? Que no se sap mai si un grup petit es pot fer gran, de manera que el millor és no posar-ho gens fàcil. D’aquí, invents estrambòtics com el Grup Mixt, un calaix de sastre residual, que no pinta res. Acabem de veure aquests dies, doncs, com funciona encara el règim bipartidista en fase d’agonia. Amb l’excusa de l’estabilitat, de la governabilitat o de la durada dels debats, està fet a mida dels dos grans i sàviament pensat per dificultar que els petits toquin els nassos més del compte o puguin arribar a fer trontollar el sistema. Els mercats, els poders discrets i les diferents castes tenien controlats tots els mecanismes i havien aconseguit presentar-los com la cosa més normal, lògica i indiscutible del món. Però, vés per on, els resultats de les darreres eleccions, tot i les "martingales" de la llei electoral, estan fent trontollar l’edifici sencer, des dels fonaments… Això no estava previst al guió. Ni les sorpreses que ens esperen en un futur proper…
