La tenim encasellada en la comèdia, la Mont sempre ha fet comèdia, ara la Mont Plans s’enfronta amb un melodrama. Un monòleg a la Fàbrica de Creació la Seca Espai Brossa. Qui, si no, podia interpretar un personatge com el de Júlia Català i Verdaguer? La Mont està vivint el personatge durant una hora i escaig, que es troba entre la vida i la mort, entre el temps present i el passat, son i vigília, una morta viva. No és un personatge pla, és ple de matisos i lectures, que l’espectador quan surt del teatre s’imagina. La Mont parla i canta. No és la primera vegada que fa un monòleg en el qual canta, ja ho havia fet a "Chaise Longe", una peça en la qual convidava a la confessió i que va estrenar a la Villarroel, els dos espectacles tenen en comú la ironia, en aquella ocasió era la Carme Serra, una cupletista que ens explicava les seves coses i cantava cuplets, i ara és la Júlia Català, filla d’un enterramorts. De la Mont el costat tràgic ens el va descobrir Sergi Belbel a "El temps de Planck", en el paper d’una mare que cantava i oferia una visió diferent de la Mont.
La Mont va començar en això del teatre amb la Cubana, allà va crear un personatge i va viure el teatre com en una família. Després va venir Dagoll Dagom, Sergi Belbel, Paco Mir, etcètera. A la tele ens va fer riure com les Teresines del carrer de Verdi, el seu personatge, la Consol Cirera, un personatge i una sèrie de culte de TV3. També va donar vida a la Quima a "El cor de la ciutat".
La Mont té un innat talent per a la comèdia, però també per al melodrama. És molt gelosa de la seva intimitat, les seves coses, se les queda dins. Admiradora confessa de Paul Newman, molt amiga dels seus amics, amant de la vida solitària i d’altra banda és supersociable. La Mont és una persona amb uns principis ètics forts que la fan comprometre’s amb aquells valors en què creu. És una gran observadora de la realitat, no en va durant una època de la seva vida va ser una reportera que fotografiava el món, l’ull per mirar no l’ha perdut mai.
"Sembla que rigui" és una obra amb una autoria doble, d’una banda la Mont Plans i de l’altra Òscar Constantí, com una peça per a piano tocada a quatre mans. Aquest monòleg brilla quan apel·la a la ironia, el personatge és un cadàver en pura sessió de psicoanàlisi, el monòleg combina el sarcasme, l’humor negre i moltes dosis d’humanitat. El públic forma part de l’espectacle, trenca la quarta paret. Anhels reprimits i malentesos involuntaris, la desesperació davant la realitat crua dels temps que els han tocat viure. La protagonista de "Sembla que rigui" d’alguna manera és víctima de la seva època.
La Mont ens explica la vida d’una dona amb una vida impactant entre l’esperit i la carn. Júlia parla de la seva vida amb un corrosiu sentit de la recerca de la identitat. La protagonista d’aquesta història comença obrint els ulls amb la Primera Guerra Mundial i travessa tot el segle XX, i està disposada, segons ens confessa des de la primera frase, a passar el túnel de llum blanca i espera l’opinió del tribunal que l’escolta. Estem davant d’un monòleg intens, que neix de la zona més fosca del nostre dolor de viure i d’estar vius, llarga vida a la Mont.
