Diu l’adagi que, si no ets capaç de fer-te l’autocrítica, te l’acaben fent els altres… Parodiant l’adagi, si no ets capaç de tenir un model policial per a la teva ciutat, te l’acabarà fent la CUP! Ens en vam anar de vacances debatent el model cultural de Terrassa i en tornem parlant del seu model policial, o de l’absència d’aquest model. El més curiós del cas és que quan es va plantejar aquest debat al lloc que tocava, al ple municipal, va passar pràcticament sense ressò ciutadà. Ha calgut que 15 funcionaris de la policia demandessin per injúries la regidora Sirvent perquè aquest debat tingués una certa transcendència pública. Es més, ara el debat ja no és si la policia municipal ha de tenir un Grup d’Intervenció Especial -estic convençut que no- sinó si té base i sentit o no els té la demanda que han presentat els funcionaris contra la regidora. El debat s’ha situat, doncs, allà on la CUP se sent més còmoda, és a dir, en el messianisme victimista o en el victimisme messiànic, com es prefereixi.
Intrigat pel que podia haver arribat a dir la regidora Sirvent sobre els GIE, vaig anar a Youtube i vaig escoltar les seves dues intervencions al ple del mes de juliol. El primer que s’ha de dir és que si la senyora Sirvent s’esforcés per distingir, oratòriament parlant, entre el que és una intervenció com a regidora en un ple municipal i el que és una intervenció davant dels col·legues de l’Ateneu Candela tots hi sortiríem guanyant, començant per ella mateixa. Van ser ofensives les seves intervencions? No va proferir cap insult, però entenc que un funcionari policial es pugui sentir ofès davant d’algunes de les seves afirmacions i acusacions i sobretot per la seva manera de deixar entendre que són fets provats actuacions que encara estan pendents de judici. Entenc que algú es pugui sentir ofès però no comparteixo que això es converteixi en una demanda judicial, no tant per les paraules dites com per qui les va dir i el lloc on les va dir: un regidor, en un ple municipal, ha de poder expressar les seves opinions i ha de poder fer les acusacions que li semblin oportunes. I ha de ser l’equip de govern qui es defensi de les acusacions i qui en defensi els treballadors municipals, si en són innocents, o que els castigui, si es demostra la veracitat d’aquelles acusacions. Però en cap cas, penso, els debats del ple han d’arribar als jutjats perquè suposa suplantar el paper de la política. El problema és que l’equip de govern no va fer ni una cosa ni l’altra, ni va defensar els seus treballadors ni els va obrir cap expedient, en cas que les acusacions de la senyora Sirvent tinguessin una base de certesa. És per això, entenc, que els treballadors en no sentir-se defensats pels seus caps van decidir emprendre unes accions legals que no s’haurien hagut de produir mai.
El més lamentable d’aquest afer és que el que n’està sortint perjudicada és la imatge de la mateixa policia municipal. Qui defensa els qui ens defensen? Qui ajuda els qui ens ajuden? El decurs dels esdeveniments, i el posicionament de cada grup polític, ha creat un marc mental on sembla que només defensen la policia els partits espanyolistes i de dretes mentre que els sobiranistes i d’esquerres s’alinien al costat de la CUP i el PSC fa el paper que més li agrada fer últimament: xiular i mirar enlaire. Sincerament, em resulta incomprensible el paper que està fent l’alcalde en tot aquest afer. Potser hi ha fets que desconec i que justifiquen la seva actitud, però no entenc que primer s’oferís de mediador, com si fos el síndic de greuges, per acabar, ara, demanant -sota quins arguments?- que els treballadors retirin la demanda. Les relacions públiques són una part necessària però senzilla, encara que sacrificada, de la feina d’un alcalde, però quan de debò aquesta feina adquireix complexitat és quan s’ha d’exercir el càrrec!
