Estem davant d’una onada de creixement? Estem sortint de l’estació de la crisi per accelerar? Quin son els moviments que podem esperar de l’economia de Xina, motor de l’economia en moments d’estancament mundial? Quina importància té l’economia monetària i quina importància te l’economia productiva? Que alimenta el Producte interior brut en les economies desenvolupades i que alimenta el Producte interior brut en les economies en desenvolupament?
Amb aquestes preguntes podríem fer un curs sencer de macro-economia i anàlisi econòmica mundial i no les acabaríem contestant del tot. Algunes reflexions poden ajudar a la comprensió de les coses positives i de les coses negatives en l’àmbit econòmic del món d’avui.
El desenvolupament econòmic d’un territori és el resultat de les capacitats de la seva gent en fer créixer els recursos naturals amb treball i tecnologia i en com s’ ha fet la distribució dels resultats obtinguts o de la seva renta. El PIB per càpita no explica la seva distribució entre la ciutadania i la comparació entre països amaga les diferències en el nivell de desenvolupament social i entre els més rics i els més pobres. La democràcia és, entre altres coses, el resultat de l’existència d’una àmplia classe mitjana, que amb els seus impostos manté les estructures dels governs dedicades a crear benestar i protecció a la seva ciutadania. En aquest context, les relacions entre territoris en el món juguen un paper fonamental pel desenvolupament.
Relacions comercials
Quan un país s’incentiva la relació amb altres països per augmentar les seves transaccions comercials, debilita les polítiques proteccionistes que els governs fan a la seva ciutadania. L’augment del comerç i, el nivell d’inversió estrangera xoca amb condicions com les restriccions a la competència en sector estratègics, o les subvencions que afavoreixen els sectors econòmics determinats. Això no té una relació directa amb la distribució de la renda, sinó amb la protecció de determinats sectors. Si mirem l’ economia europea i la comparem amb la nord-americana (que entre les dues sumen quasi el 60 % del PIB mundial) la mitjana de les tarifes aranzelàries actuals és baixa tot i que als estats units ho és una miqueta més (3,5 % i Europa 5,2%). Tot hi així i ha grans diferencies sectorials; per exemple a Europa els aranzels d’aliments elaborats i vehicles són molt alts i els Estats Units tenen taxes molt altes en alguns productes concrets com els formatges, la fruita o el tèxtil. Avui però els fluxos entre ambdós costats de l’atlàntic està sotmesos a barreres que venen més per les normatives, per exemple en temes de qualitat i per subvencions que per els aranzels.
El Pacífic
Mirant l´oceà pacífic ara veiem com les coses van molt de presa. El passat 5 d’ Octubre es va tancar la negociació del TTP (Trans-Pacific Partnership) entre 12 països dels dos costats de l’ Oceà que, amb el lideratge de Japó i els Estats Units, representen el 40 % del PIB mundial i contraresten la penetració econòmica de Xina, sobretot després de la creació del Banc Asiàtic d’inversions en Infraestructures (AIIB) que amb seu a Pequín i 57 països, es va fundar el passat mes d’abril. Si tenim en compte que el 10% de les exportacions espanyoles van a països membres del TTP i que als Estats Units "només" el 4,4% , convé accelerar les mesures que incentivin la nostra capacitat exportadora. És aquí on apareixen les negociacions entre Europa i els US del TTIP (Transatlantic Trade and Investment Partnership) A l’ Octubre es fa fer la 11 ronda negociadora a Miami i encara s’ està molt lluny del text definitiu. Més enllà del debat ideològic, l’harmonització de les normatives millorarà les possibilitats de les PIMES a trencar les barreres tècniques per l’exportació.
I el desenvolupament econòmic?
Si simplifiquem l’economia en dos: d’on ve el diner i a on va a parar el diner, veiem que les capacitats per obtenir-ne més depenen de la tecnologia, l’escala, els processos, etc. I que les capacitats per a distribuir-lo bé depenen de les oportunitats per accedir als resultats de la part productiva per part de la ciutadania. La transformació dels països amb baixa aportació de valor per unitat de treball a països amb alta aportació, es frena pel proteccionisme intern establert erròniament amb una visió a curt termini. Si volem reduir les diferencies entre països, hem de treballar a llarg termini, facilitant l’accés al valor addicional obtingut a la majoria de la població. La formació, la cultura, l’actitud, els recursos disponibles,… influeixen. Samsung (Corea del Sud) instal·la fàbriques de 20.000 treballadors a Vietnam. Són a prop (cultura), més barats (nivell baix de renda), volen créixer (obertura),… Tot plegat complicat i interessant.
L’autor és economista i professor de la UAB
gabriel.izard@uab.cat
